L’il·lusionista Adagio presenta ‘Imagina’

El Cercle de Gràcia acull avui i demà aquest espectacle de màgia

Si una paraula caracteritza aquestes festes és la màgia. En aquests dies, més que mai, la fantasia i la imaginació es donen la mà perquè creiem que qualsevol cosa és possible. I, ¿hi ha res millor que deixar-nos portar per un espectacle de grans il·lusions amb música, humor i balls? Aquesta és la proposta d’ Imagina, el muntatge de la companyia Espai Milnotes que es pot veure avui i demà al Cercle de Gràcia. A més, molts números inclouen la participació del públic (ara ve quan els nens aixequen la mà i els adults s’amaguen o miren per a un altre costat). A l’arribar el teló està tancat i només sobresurt una A majúscula al centre (d’Adagio, l’il·lusionista darrere del qual s’amaga Adrià Fornós) i, als dos costats, dos jocs de cartes.

¿Qui és el mag?

Per començar, des de la platea apareixen dues persones. La cantant Naiomi Weiler interpreta, en directe, una delicada versió de l’Imagine de John Lennon. A l’altre costat, un jove amb una armilla de colors i una llanterna. Pugen a l’escenari i descobrim que ens trobem en unes velles golfes en les quals el decorat està tapat per llençols. Hi ha baguls, mobles antics, moltes cartes a mida gegant i, a la dreta, una butaca i una ràdio antiga. El noi engega la ràdio i es posa a ballar una música de Glenn Miller però alguna cosa falla i sona La flauta màgica, intenta moure el dial però es repeteix el fenomen fins que connecta amb una veu que assegura «la màgia no existeix, per això cremaven les bruixes». Sembla la de Jordi Basté però, en realitat, es tracta de l’actor Òscar Masllovet.

Aquest comentari l’enfurisma i treu del fons un rectangle metàl·lic que cobreix amb un llençol on apareix, màgicament, l’autèntic il·lusionista, ja que el jove de l’inici és Charlette, el seu ajudant, un paio simpàtic que utilitza la mímica per comunicar-se a diferència d’Adagio, el seu cap, que no calla ni sota de l’aigua. Les paraules del locutor els indignen i l’il·lusionista comença a fer jocs. El primer, al ritme de La gallina Turuleca, és senzill, consisteix a transformar un mocador vermell en un ou, així que ens ensenya el truc ¿o no?

Amb l’ajuda del públic

Comença la participació, utilitza un espectador per escollir una carta que apareixerà al lloc més insospitat i dos nens que rega amb pols de fada perquè aprenguin a teletransportar unes petites boles. Charlette també té dots per a la màgia i, després de ballar una versió de Fever que es fusiona amb el Feeling good de Michael Bublé, fan, a duo, el número clàssic del diari que destrossen en mil trossos i després recomponen. A continuació, un exemplar del Sport es converteix en un cucurutxo sobre el qual aboquen una gerra de llet que acaba on menys t’ho esperes. ¡Sorprenent!

Amb el Who wants to live forever fan levitar una nena a qui prèviament han disfressat. S’ha d’apuntar que cada vegada que surt un voluntari, se’l ruixa amb gel i Adagio es posa una mascareta transparent («semblo un soldador», fa broma). Els seus acudits són constants, com la seva interacció amb el públic, i la pandèmia també s’ha convertit en objecte de les seves burles. Segueix amb escapisme, per intentar fugir de les cordes amb què el lliguen dos espectadors i també s’haurà d’escapar d’una estructura metàl·lica amb desenllaç inesperat.

Un festival de desaparicions

Una altra caixa amb dues parts servirà per fer desaparèixer a l’ajudant entre cançons de Raphael i, com el locutor continua sense estar convençut que la màgia existeixi, prova el més difícil encara amb un joc que, assegura, no sempre li surt i en el qual el mòbil d’un espectador corre seriós perill. Un nombre impossible de metamorfosis tanca l’espectacle amb el discurs dels artistes que asseguren que la màgia existeix i que tothom té dret a il·lusionar-se i tenir somnis.

Notícies relacionades

Però si aplaudim com devem, encara ens espera una propina en forma de jocs de cartes i un número que sembla extret del musical The phantom of the Opera amb desenllaç amb sorpresa, confeti i uns petits focs. La parella acaba lloant la valentia del públic d’atrevir-se a visitar-los malgrat els múltiples obstacles i assegurant que la cultura és segura, per descomptat. Per finalitzar, els artistes es fan fotos amb els qui volen immortalitzar el seu pas pel Cercle de Gràcia en un photocall al vestíbul. Una hora i mitja d’emocions, sorpreses i diversió que ens fa oblidar la situació actual i que, amb la imaginació, podem arribar fins on vulguem. Això sí que és màgia.