On Catalunya

CONCERT

Carla Dal Forno, el pop com a encanteri

L'artista australiana de culte visita Barcelona per presentar el seu excel·lent segon disc, 'Look up sharp', ple de bones melodies i un embruix especial

zentauroepp51751270 on escuchar200120132626

zentauroepp51751270 on escuchar200120132626

4
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Carla Dal Forno va tenir alguns grups de culte (Mola House, F Ingers) a la seva Austràlia natal, però ha sigut després de començar a cantar en solitari i traslladar-se a Europa quan ha guanyat més renom. El 2016 va sorprendre amb ‘You know what it’s like’, disc de synth-pop fosc i taciturn gravat entre Melbourne i Berlín. L’any passat va arribar ‘Look up sharp’, el seu primer àlbum cuinat a Londres, ple de bones melodies i encara més embruixador que el seu predecessor.

Carla Dal Forno 

Nica (Casa Bonay, Gran Via de les Corts Catalanes, 700)Dijous, dia 30, les 20.00 horasPreu: 10 (anticipada) i 12 € (taquilla)

Entre un i l’altre havia publicat ‘Top of the pops’, un epé amb versions mig fantasmagòriques de grans temes pop de The B-52’s (‘Give me back my man’) i Lana Del Rey (‘Summertime sadness’). Dal Forno és tan fan dels experiments com dels ‘hits’ de la ràdio, que de vegades, tot sigui dit, poden ser molt experimentals. Però la seva manera d’entendre el pop experimental ve més dels 80, de referents que van des dels memorables Antena als primers The Cure, l’‘A forest’ dels quals renova líricament a ‘Don’t follow me’: ara no és un home el que se sent perseguit per una presència femenina, sinó una dona la que sembla assetjada per un home. Tristament més usual.

Un equilibri ideal

Li pregunto a Dal Forno per ‘Top of the pops’, en l’intent de saber si versionar aquestes cançons tan rodones va influir en alguna manera en l’eficàcia pop del seu últim disc. «Sens dubte, a l’esmicolar grans cançons alienes i intentar recrear-les, aprens moltes coses de composició», m’explica via telefònica. «L’últim disc és més pop, potser per això, però també és que simplement he après una mica més a tocar i cantar i ara em surten millor les cançons. La veu sona més endavant... Tot això és producte d’anar aprenent. I també d’aconseguir eines millors». Per ser una artista que aposta tant pel misteri, Dal Forno no pot ser més transparent i honesta en les seves respostes.

En les últimes lletres també s’adverteix un afany per parlar més clar, tot i que hi continua havent molta ambigüitat i una cosa que no se sol remarcar quan parlem de Carla: humor, força humor (no tan) soterrat. «Això està molt lligat a la meva època de la música preferida, els 80, i a l’escena postpunk d’aquella dècada. Moltes bandes utilitzaven les lletres per fer petites bromes i passar-s’ho bé. És una cosa que sempre he admirat».

Fidel al seu DX7

El pare de Dal Forno tocava en grups a Melbourne, «però cap va tenir gaire èxit», explica l’artista. «Sigui com sigui, em va animar a fer música i a provar de dedicar-m’hi. Quan era petita, a casa sonaven molt The Police, Eurythmics, els primers discos de Madonna... O rock ‘mainstream’ com Creedence Clearwater Revival i Eagles». Potser de The Police vingui l’element dub de Dal Forno. «No ho havia pensat, però qui sap, potser sí».

La nostra entrevistada va intentar fer música, per primera vegada, amb el violoncel. Més endavant, als grups Mola House i F Ingers, va tocar guitarra i baix. Però el seu instrument favorit és el DX7, un sintetitzador analògic llançat per Yamaha els 80. «L’utilitzo des del 2014 i no he pensat mai a canviar-lo per un altre. Té molts sons increïbles. És gairebé l’únic que tinc en el meu estudi casolà a Londres. El meu DX7, un baix, una guitarra, i un grapat d’apps al mòbil». Transparència.

Entre cubetes

Notícies relacionades

Quan es va traslladar a Londres, ara fa tres anys, Dal Forno va passar per un «període de transició» durant el qual es va sentir «una mica perduda i aïllada». Començar a treballar en una botiga de discos, Low Company, la va fer sentir-se part d’una comunitat. «Vaig trobar aquesta feina un mes després d’arribar i va ser una gran ajuda», explica. «El que més m’agradava era poder escoltar discos nous cada dia. El pitjor era no tenir el pressupost per comprar-los tots; vaig haver de posar-me un límit i triar només una peça nova cada mes. Encara treballo allà de tant en tant». ¿I posa els seus propis discos per veure si algú pica? «Uf, no, això em faria bastanta vergonya».

Referències bàsiques per a ella

Dal Forno no vol estar davant de ningú quan sonen els seus discos, però, per sort, no té problema de tocar en viu. Després del seu pas pel MIRA Festival del 2018, el pròxim dijous, dia 30, estarà al Nica de la Casa Bonay. Així explica el seu espectacle actual: «Mark Smith ha estat tocant amb mi durant els dos últims anys. Ell aporta la part més experimental. Jo el baix i el cant. Tenim ganes de fer el nostre primer concert propi a Barcelona». 

Temes:

Concerts