María Vasco, bronze a Sydney"Quan em vaig retirar vaig començar de zero, com un nadó. Em van deixar sola"

Quan vostè s’aixeca del llit, ¿li fa mal el cos?

No, no, no. Gens.

¿No té cap mena de seqüela de la seva vida esportiva?

No, no. Vaig ser una atleta d’alt rendiment. Vaig fer moltíssims quilòmetres. Però la meva mare em va portar a aquest món per fer marxa atlètica. Ho tinc clar. Al marge que vaig destacar des de molt jove, a mi no em van haver d’ensenyar a fer marxa. Em sortia sola. I només m’he lesionat un cop a la vida. Va ser en els Jocs Olímpics de Pequín el 2008, una distensió a l’isquiotibial una setmana abans de competir. Tinc un cos molt agraït. Això em sortia tan natural... Ni tinc dolors de maluc.

¿Va ser una nena prodigi?

Sí. Vaig començar amb 10 anys. Els meus primers entrenadors sempre ho deien. De petita vaig veure marxa atlètica a la televisió i li vaig dir als meus pares: "Jo vull fer això». I m’hi vaig posar. ¡Sabia fer-ho sola! Vaig tenir el privilegi de trobar el meu esport a la primera.

¿Diria que va sacrificar la seva vida adolescent?

Crec que no. Soc molt sincera. Jo vinc d’una família molt humil. El meu pare era paleta i la mare netejava cases. No ens sobraven els diners. Ni de lluny. Per a mi era un privilegi poder anar de viatge, que em regalessin roba, vambes... Eren coses que a casa no ens podíem permetre Els meus amics sortien de festa. Jo estava en el grup de Manolo Díaz, quan el boom de la seva filla Mari Cruz Díaz [campiona d’Europa en 10 km de marxa el 1986]. Vam començar 40 a entrenar, però al final vaig acabar jo sola. Vaig seguir als 12, als 15, als 16... Entrenava cinc dies a la setmana. Sempre vaig tenir molt clar que aconseguir alguna cosa important. Mai hauria imaginat estar en uns Jocs, i molt menys en cinc. Però fixi’s. Ni tan sols vaig ser al viatge de final de curs d’EGB perquè vaig participar en un campionat d’Espanya. Així era la meva vida.

¿A l’escola la veien com una persona rara?

Sí. No diré que no. Fins que em van veure a la tele... Deien: "Mira aquesta noia el que fa...». A Viladecans ni tan sols hi havia, i tampoc ara, pista d’atletisme. Entrenàvem en un parc. Em veien com la rara.

Quan un esportista es retira, ¿pot tenir la sensació que li han tret un tros important de la seva vida i li costa reprendre-la?

El meu camí no ha sigut gaire fàcil. [La María, que fa minuts que encadena les frases amb una felicitat contagiosa, s’atura aquesta vegada; canvia el to]. La gent veu el que vol veure. Hi ha hagut molts plors. Vaig sortir de la bombolla de l’esport. Vaig estudiar sobre moda, esport, bellesa... Volia fusionar el que m’apassiona. Però, quan va acabar la meva carrera, del que volia apartar-me una mica era de l’esport. Havia hagut de patir el sacrifici d’estar sempre a dalt. Fer marques perquè havia de guanyar-me la beca, el pa. Sempre, sempre, durant tot l’any, havia de demostrar que seguia estant allà. Era una pressió psicològica molt forta.

¿Hi ha algun moment en què hagi sentit que Espanya, l’esport, les institucions, l’han deixat sola?

Sí, m’he sentit així, sola. Vaig trucar a moltes portes. Sabia que em volia retirar. Si vaig ser una privilegiada va ser perquè vaig triar quan retirar-me. No em va retirar una lesió, que és el pitjor per a un esportista, sinó perquè ja no m’il·lusionava. Estava molt cansada psicològicament. Però, quan et retires, truques a portes. Sentia que podia aportar molt. I vaig rebre moltes negatives. Em vaig buscar la vida. Vaig canviar Barcelona per Menorca, que tampoc va ser fàcil. Però soc molt tossuda.

És el revers de l’èxit.

Em considero una esportista molt estimada. Però, quan et retires, molta gent diu: "Però, ¿tu no havies estudiat això o allò altre?». Jo volia estar vinculada a l’esport, però no va ser fàcil. Porto l’atletisme a les venes, i la marxa m’ho ha donat tot. Però compte, perquè m’ho he treballat. Ningú m’ha regalat res. Molts cops vaig escoltar que vaig ser bronze en els Jocs de Sydney 2000 perquè van desqualificar la primera.

¿Això li deien?

Sí, sí, sí. Fa ràbia. Sydney va ser una competició bastant forta. Ni de bon tros en aquells Jocs anava a buscar una medalla, sinó a intentar aconseguir un diploma olímpic. Tenia 23 anys i per la meva marca no em corresponia tenir una medalla. Però, quan fa moltíssima calor, les coses canvien. Va ser una competició kamikaze, amb moltes desqualificacions i abandonaments. Les atletes es desmaiaven. Va ser molt dur. I jo vaig estar allà en tot moment. L’altre dia, en un homenatge que em van fer a Madrid, vaig estar amb Jane Saville [desqualificada en aquella prova de 20 km de marxa dels Jocs Olímpics de Sydney]. I ens vam portar súper bé. L’error no va ser que la desqualifiquessin, sinó que ho fessin al quilòmetre 19,8. És un error. Tenien 20 km per veure que aquesta noia anava malament des del primer minut.

Entenc que aquesta medalla de bronze, la primera d’una atleta espanyola en uns Jocs Olímpics, li canvia la vida.

Sí, em va canviar la vida. I has de saber-ho gestionar. Vaig creuar la línia de meta i sabia que era medallista olímpica, però res més. La primera atleta espanyola a guanyar una medalla olímpica... Uf. Va ser tan fort... L’hi estic explicant i encara recordo tots aquells moments. Quan vaig creuar la línia de meta, quan estava amb la premsa, quan vaig a la vila olímpica i el primer que volia és menjar una hamburguesa. Feia un mes que era allà i veia el McDonald’s... i encara no n’havia menjat cap. Visualitzo quan em van entregar la medalla a la nit. Quan vaig pujar al podi, que sentia que levitava. Ho recordo tot. Tot. I també el primer mes, apoteòsic. Arribar a Espanya, al poble, els homenatges... Però un mes després em vaig dir: s’ha acabat. Necessitava tornar a la rutina d’entrenaments. Va ser un abans i després. Però l’any següent hi havia un campionat mundial. Vaig haver de gestionar-ho.

Abans del Mundial d’Osaka, en el qual va ser bronze, va haver de conviure amb la malaltia. I després amb la mort del seu pare.

Sí. El 2006 el meu pare va emmalaltir. Jo era la nena del papa. Entrenava i després anava amb ell, hospitalitzat a Viladecans. Així vaig estar un parell de mesos. El meu pare va morir de càncer de pulmó. I estar dos mesos així va comportar un cansament que no sabia identificar ben bé. Em vaig preparar l’Europeu de Göteborg. Però no estava centrada en els entrenaments. Era impossible. El meu cos no ho podia gestionar. Me’n vaig anar a Göteborg, fins i tot sabent que no estava bé. Tenia un punt feble llavors, que era la meva ment. Però, tot i així, a Göteborg vaig arribar a la meta. Vaig quedar 15a. I em van enfonsar. La premsa, la federació...

¿Què va pensar?

Ningú em va ajudar ni entendre. Vaig perdre un pilar molt important. Vaig intentar estar amb el meu pare fins a l’últim moment. Me’n vaig anar de vacances i vaig arribar a creure’m que havia de deixar-ho tot. Vaig escoltar tantes coses que m’ho vaig creure... Però un dia em vaig dir: "¿Què coi? ¿Per què m’he de retirar? ¿Perquè ho diuen ells?». Jo sabia que ho havia donat tot. I a partir de llavors vaig començar a pensar cada dia en el Mundial d’Osaka. I tenia molt clar que volia una medalla [va aconseguir el bronze] perquè volia dedicar-la al meu pare i portar el ram de flors al cementiri. El que va passar amb el meu pare em va canviar.

¿Ha tingut una vida feliç?

Sí, perquè he fet el que m’ha agradat. Molt. I els meus pares m’ho van respectar. És molt bonic que encara et vulguin entrevistar. He sigut feliç. Vaig triar una vida dura, perquè econòmicament no tot ho compensa tot, però vaig fer el que m’agradava.

Notícies relacionades

L’IFSC Climbing World Cup Comunidad de Madrid el 2025 salta a la gran pantalla

La recompensa a una lluita en silenci

No rep cap mena d’ajuda econòmica de l’Estat.

Res. No hauria de ser normal. És pel que volem lluitar. Nosaltres no cotitzem. Em vaig retirar amb 38 anys i vaig començar la meva vida de zero. Com si fos un nadó. En moltíssims països et donen l’opció de ser funcionari, com a Itàlia. No dic que hagin de fer el mateix, però sí donar més facilitats per quan l’esportista es retira. I que no et deixin... Perquè hi ha gent que es perd. És difícil. Durant molts anys estem en una bombolla, ens dediquem a defensar el país i no sé què, i després... Els copets a l’esquena estan bé al moment, però ens agraden també després.