Art de la guitarra sense efectismes

A bans que tocar la guitarra elèctrica es convertís en un joc malabar i una competició per ser el pistoler més ràpid de l’oest, hi havia Eric Clapton, amb el seu sentiment i la seva elegància, deixant respirar les notes, pessigant-nos l’ànima amb cada digitació. Gairebé ens havíem oblidat d’aquesta serena manera de fer, poc propensa al gag i a l’efectisme, quan aquest diumenge aquella vella energia va tornar a fluir al Palau Sant Jordi, 22 anys després de l’última vegada.

Nit que va obrir un exmembre de la seva banda, Andy Fairweather Low (luxosa hibridació afroamericana, amb cita Don’t think twice, it’s alright, de Dylan) i que, amb l’estrella ja ocupant el seu lloc, va oferir tant blues com cites a episodis històrics del seu catàleg. El primer, Badge, amb l’eco de Cream (i de George Harrison, el coautor), al qual van seguir els estàndards Key to the highway (que va gravar amb B. B. King) i I’m your hoochie coochie man.

Banda d’alta volada, amb el luxós punt d’ancoratge del baixista Nathan East. Fibrosa parella corista, que va donar força a I shot the sheriff, el tema de Bob Marley , el 1974, que va presagiar la popularització del reggae fora de Jamaica. Clapton va manejar amb expressivitat la seva veu de 81 anys i va brindar allà un solo incisiu, enfilant-se fins a les notes altes del pal.

Va homenatjar el blues com a font del seu art, tant el de tall més elèctric, via Chicago, com el del delta, amb les seves ofrenes a Robert Johnson, incloent-hi un profund Kind hearted woman blues que va interpretar sol, assegut amb l’acústica. Va obrir allà un tram de perfil recollit que va conduir a una adaptació molt pausada, potser massa, de Layla, i a la cançó més dolguda del seu repertori, Tears in heaven, amb el rerefons tràgic de la mort del seu fill Conor.

Va ser un Clapton amb temperament i magisteri, vibrant quan, en el tercer i últim bloc de la nit, elèctric, va tornar als seus orígens el Cross roads blues, i finíssim al cim que va suposar Little queen of spades (més i més Robert Johnson). Clapton desencadenat, també a Cocaine, el seu préstec de J. J. Cale, el pic més rocker. I, com, a diferència de dijous a Madrid, ningú va tenir l’ocurrència de llançar-li cap objecte, vam tenir bis: l’estireganyós Before you accuse, de Bo Diddley, de nou el blues com a brúixola d’un músic vingut del segle XX que continua marcant estil en el XXI.

Eric Clapton

Notícies relacionades

La vall dels desapareguts

‘La truita’ explora amb humor les difícils dinàmiques familiars

10 de maig

Palau Sant Jordi