Normalitzar l’excepcionalitat

El primer posa el focus en l’abús del decret llei, una figura prevista per a situacions d’extraordinària i urgent necessitat que el Govern s’ha acabat convertint en un instrument ordinari de govern, amb més de 120 decrets aprovats des del 2018. La seva utilització sistemàtica no només redueix el debat parlamentari i debilita els mecanismes consultius, sinó que, en el cas dels anomenats decrets òmnibus, obliga a més a votar conjuntament qüestions heterogènies, erosionant la funció deliberativa de les Corts. S’hi suma la inseguretat jurídica derivada de mesures concebudes inicialment com a excepcionals, com ha passat en matèria de lloguers, amb una aprovació i posterior derogació que acaben generant incertesa sobre l’aplicació i l’abast. No resulta casual, en aquest context, que el mateix Govern prevegi en el seu Pla Anual Normatiu que prop del 73% de les iniciatives previstes per a aquest any –131 del 179– es tramitin mitjançant reials decrets, una previsió que no és aliena a la dificultat per articular una majoria parlamentària.

Però és que, a més, l’informe europeu afegeix dubtes sobre el sistema d’elecció del CGPJ, que Espanya continua sense adaptar als estàndards europeus, i adverteix del creixent deteriorament en la percepció de neutralitat institucional, una preocupació que estén també a RTVE per les reiterades vulneracions dels principis de pluralitat i objectivitat assenyalades pel mateix Consell d’Informatius. A la qual cosa se suma el retret al Govern per negar-se a reunir-se amb la missió europea durant la visita, projectant una imatge poc compatible amb la transparència exigible a una democràcia consolidada.

Notícies relacionades

La centralitat de Moreno

La invasió subtil dels fons

El segon avís procedeix del Tribunal de Comptes que, malgrat emetre un dictamen globalment favorable, qüestiona l’ús de 2.389 milions de fons europeus Next Generation per finançar pensions, al considerar insuficientment justificada la seva base jurídica. Un recurs que no es pot desvincular de la incapacitat governamental per renovar els pressupostos, i que el porta a recórrer a modificacions pressupostàries –ja són més de 77.000 milions d’euros– i a fons europeus previstos per a la recuperació econòmica per tal de cobrir despesa corrent.

Les dues pràctiques, tant el recurs reiterat al decret llei com la utilització de mecanismes pressupostaris extraordinaris, responen, en el fons, a la mateixa lògica política: la normalització de l’excepcionalitat –concebuda com un recurs conjuntural– i la conversió, en absència de majoria parlamentària, en una forma ordinària de governar que deteriora els equilibris institucionals i la qualitat democràtica.