"Semblava la pel·lícula de la meva vida"

El passat 24 de juny, el reconegut alpinista alemany David Göttler va tancar un llarg periple de 12 anys intentant ascendir el Nanga Parbat (8.125 metres) en estil alpí per la ruta Schell. I de quina manera. Va descendir amb un vol en parapent de 35 minuts des de 7.750 metres fins al camp base mentre els seus companys d’expedició Tiphaine Duperier i Boris Langestein ho van fer esquiant. "Semblava la pel·lícula de la meva vida", va confessar a aquest diari dimarts passat a la botiga Barrabés de Barcelona durant la presentació de la col·lecció AMK de The North Face per a la qual ha estat treballant tot aquest temps.

El Nanga Parbat ha sigut per a Göttler motivació i tortura a parts iguals. Després de quatre intents fallits, l’alpinista reconeix que no sap si hi hagués hagut un sisè intent de no haver-ho aconseguit aquest estiu. "Una de les preguntes més difícils que em faig és si hagués tornat a intentar-ho si no ho hagués aconseguit perquè estava una mica al límit ja. Sé que probablement ho hauria tornat a intentar perquè el meu motor era personal. Però hauria sigut difíciltornar a posar-lo en marxa", afirma l’alpinista. Fa dotze anys que es va obsessionar amb dur a terme aquesta gesta. En diverses ocasions va haver d’abandonar expedicions anteriors: algunes per problemes meteorològics, altres per trobar-se malament. "Crec que aquella vegada va ser una de les més doloroses de la meva vida, perquè el que va fallar vaig ser jo; no va ser el clima ni cap altra causa externa", recorda.

"Tenia una altra motivació"

Volia fer-ho en estil alpí, amb un equip reduït, sense oxigen, sense cordes fixes ni campaments establerts i finalment ho va aconseguir al costat de Duperier i Langenstein aquest estiu. "Podria haver canviat l’ascens a la ruta tradicional i hauria sigut més fàcil, però la meva motivació era una altra", afirma. L’expedició va durar diversos dies i només en assolir el cim des d’una altura de 7.400 m van fer servir un total de 14 hores.

Un cop al cim, els seus camins es van separar i després de desplegar el parapent d’1,2 quilos, 35 minuts després d’emprendre el vol, Göttler aterrava al campament base a 3.600 metres. "Va ser una sensació molt estranya. Estava completament dissociat. El meu cos estava segur al prat del camp base però la meva ment seguia en alerta al cim". No va ser fins quatre dies més tard quan van arribar els seus dos companys al campament base després de descendir esquiant quan realment va poder celebrar l’èxit.

Notícies relacionades

Djokovic cau i Shanghai tindrà una insòlita final entre cosins

Pogacar fa a la Llombardia el que Merckx mai va aconseguir

Amb la gesta, Göttler posa fi a un capítol que portava intentant tancar més d’una dècada. "Aquest estiu per a mi va ser la cirereta", afirma. No és el punt més alt des d’on s’ha saltat, perquè anteriorment als 80 Jean Marc Boivin ho va fer a l’Everest, però sí que és el salt que ha trencat totes les seves barreres personals. No obstant, no té clar què va disfrutar més, si pujar o baixar, i afirma que no és una pregunta justa. "Pujar és molt dur, lent i complicat. Volar és totalment oposat. Una vegada arribes allà, és màgic. T’asseus a observar la vista interminable sense sorolls més enllà del vent i és com veure la pel·lícula de la teva vida. Aquell dia a més estava vesprejant, era com estar en una postal", recorda.

Tot i això, i malgrat l’idíl·lic del seu vol, reconeix que li continua tenint respecte a llançar-se al buit. "Per descomptat que sento por quan volo. Volar segueix sent un esport que no domino o almenys no em sento tan segur com en l’escalada. No ho pots controlar del tot. Però m’agrada massa aquesta sensació", afegeix.