Pogacar fa a la Llombardia el que Merckx mai va aconseguir

A Tadej Pogacar, de petit, li explicaven històries de corredors que havien engrandit l’esport del ciclisme. Durant l’adolescència li agradava veure triomfar Alberto Contador, "voler és poder", deia l’astre de Pinto. Quan va néixer, feia dos anys que Miguel Induráin s’havia retirat i Eddy Merckx, a qui comença a superar en reptes, ja havia passat dels 50 anys. Ahir, en la Llombardia, es va convertir en el primer corredor de la història que aconseguia cinc triomfs consecutius en un dels cinc monuments que engrandeixen aquest esport.

Va igualar un altre mite de la bicicleta; ni més ni menys que Fausto Coppi, que entre les dècades dels 40 i 50 del segle passat va aconseguir cinc victòries al Giro de Llombardia, avui Il Lombardia, tot i que, a diferència d’aquest fenomen eslovè, no les va guanyar de manera consecutiva. Com Eddy Merckx, o qualsevol dels grans herois que al llarg d’anys i anys es van especialitzar a omplir el sarró de triomfs en la Milà-San Remo, el Tour de Flandes, la París-Roubaix, la Lieja-Bastogne-Lieja i entre els fulls caiguts dels arbres llombards, amb recitals en els cinc monuments ciclistes.

Estrena el 2021

El 2021 va guanyar per primera vegada a la Llombardia, va repetir victòria el 2022, quan va superar en l’esprint Enric Mas, i després va aconseguir els triomfs del 2023, 2024 i ara 2025. En les dues últimes edicions de la prova italiana, organitzada per la direcció del Giro, ho va fer davant Remco Evenepoel; sempre segon, com va fer Raymond Poulidor en els anys de glòria de Jacques Anquetil. Evenepoel, en menys de 15 dies, ha sigut segon en el Mundial, l’Europeu i ara a la Llombardia. "Porto set anys seguits dient que aquesta és la millor temporada de la meva carrera. I ho torno a repetir aquesta temporada", va dir ahir l’astre.

Gairebé ja ni resulta necessari veure les carreres, perquè Pogacar sempre té un pla; calcat, com si es refugiés en la intel·ligència artificial i aquesta, que tot i que molts no ho creguin encara comet errors, li digués posa als teus gregaris a treballar i quan rebenti l’últim (a la Llombardia al corredor australià Jay Vine) acceleres i te’n vas a la recerca de la victòria. Ell per davant, Evenepoel per darrere i de la resta gairebé ni importa anomenar-los, perquè ni hi ha esprint, ni situacions de carrera que posin en risc un altre èxit en solitari de Pogacar.

Aquest any ha disputat un total de 17 proves ciclistes, entre clàssiques d’un dia, rondes d’una setmana i el Tour de França; ha guanyat 11 i en 4 més ha pujat al podi (tres vegades segon i una altra vegada tercer). Només en dues ocasions ha acabat per sota de la tercera posició. Va passar al Quebec, on va córrer sota els efectes de les vacunes que s’havia posat per viatjar a Ruanda, seu del Mundial. I precisament en aquell campionat, en un dia en què no es va trobar tan fi com hauria volgut, Evenepoel el va doblar en la contrarellotge. Tot i això, va acabar quart.

A la Llombardia fins i tot es va permetre celebrar la victòria a més d’un quilòmetre de l’arribada. Va atacar a 36 quilòmetres de la meta. Va trigar quilòmetre i mig en capturar el nord-americà Quinn Simmons, el ciclista que admira Donald Trump, que anava en fuga. A partir d’allà, una altra exhibició per tancar una temporada ciclista feta a la seva mida, on s’ha sentit més fort que el 2024 convertit, als 27 anys, en un corredor únic, història viva d’aquest esport.

Notícies relacionades

Djokovic cau i Shanghai tindrà una insòlita final entre cosins

"Semblava la pel·lícula de la meva vida"

Barcelona, a l’horitzó

El domini de Pogacar sembla no tenir límits en un any en què el seu compatriota Primoz Roglic sembla que perdut pistonada, fins al punt que el Red Bull ja ha fitxat Evenepoel per rellevar-lo com a cap de files. Amb la temporada liquidada, tot i que avui es disputa la París-Tours, ja es presenta un 2026, animat per la sortida del Tour a Barcelona, que rebrà Pogacar amb tots els honors. Falten alguns mesos perquè es defineix el calendari que escollirà l’astre per assolar tots els rivals, però la ruta entre Barcelona i París, amb el Tour en joc, marcarà el camí cap al cinquè Tour de l’eslovè.