CANVI EN EL SóNAR

Sortir-ne escaldats

E l Sónar, sobretot la seva edició de dia, ha sigut durant molts anys el millor festival de Barcelona. La fórmula màgica combinava el sol, un recinte assequible i l’al·licient constant de descobrir noves propostes de ritmes electrònics. Era millor –molt millor– quan se celebrava al recinte del CCCB, fins i tot quan estàvem allí com sardines; amb el trasllat a la Fira de Montjuïc va poder créixer sense excedir-se i mantenir l’essència. Va ser un dels riscos encertats que va assumir aquella direcció. La brúixola la portaven els seus tres fundadors –Ricard Robles, Enric Palau i Sergio Caballero–, que aquesta setmana s’han desvinculat del festival després de 32 anys. El que queda és una icona que entra en una nova etapa, amb nous gestors i un debat públic més crispat que mai.

La paradoxa és que l’última edició ha sigut, en xifres, la més exitosa: 161.000 assistents. El rècord, no obstant, va arribar travessat per la polèmica: el debat sobre la propietat del festival –avui integrat en el grup Superstruct– i l’adquisició d’aquest grup per part de KKR va incendiar les xarxes, va provocar cancel·lacions i va obrir una bretxa entre la comunitat artística, el públic i l’organització.

¿Pot existir la cultura sense compromís social? ¿Són compatibles les due diligence, els fulls d’Excel i el compliance, ser un actiu dins d’una cartera global, amb aquest compromís? Hi ha un públic del Sónar –el que ja se’n va despenjar l’any passat i el que hi va anar amb el cor dividit– que és exigent i vincula la marca al seu contingut. Per a molts, aquell idil·li es va trencar. Encarnava una Barcelona inquieta i innovadora, arrelada a la ciutat, que descobria talent internacional i era, alhora, escenari i oportunitat per al talent local. De la ciutat al món, quan la ciutat encara era dels seus ciutadans.

Buit del que és essencial

Notícies relacionades

Com ha canviat la història. Allà molts vam veure per primera vegada Rosalía, en un escenari petit, molt abans de la seva eclosió –per posar l’exemple que és més evident–. Aquest gest –mirar de prop, abans que el món miri– era una de les seves senyes d’identitat.

No sé què passarà amb el Sónar a partir d’ara. Que l’edició més polèmica, amb cancel·lacions tant d’artistes com de públic, s’hagi omplert més que mai diu molt del nostre temps, tan ple del que és global i tan buit del que és essencial. A Barcelona sovint en sortim escaldats.

Temes:

Festival Barcelona Compromís CCCB

Inicia sessió 0 Comentaris

La vergonyosa entrevista a l’emèrit

RTVE reitera el no d’Espanya a Eurovisió si Israel participa en el concurs: “Calen més mesures”