Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral, sintonia total al Palau

Sílvia Pérez Cruz i Salvador Sobral no han hagut de forçar les coses per trobar-se en un territori comú. A tots dos els uneix una noció delicada de la música, així com l’arrelament en la cançó popular i el do multilingüe. En directe tot flueix, les veus, les cançons i les mirades recíproques de complicitat ("som al principi de la nostra relació", va dir fent broma ell ahir, manejant el seu conegut català mallorquí i el seu espanyol veneçolà), i d’aquesta serena manera capturen un auditori com el Palau (festival Guitar BCN) trencant les regles de l’eixordador espectacle modern, connectant a través de l’art i l’artesania.

Van recórrer l’àlbum Sílvia & Salvador amb els seus tres músics, asseguts tots en un semicercle, i aixecant-se per a certes escenes de protagonisme: en l’arrencada amb Recordar-te, cara a cara, dolç xoc dels seus colls, i en la planta enfiladissa de Hoje já não é tarde, bonica peça de la germana de Salvador Sobral, Luisa. Però en aquest projecte no es perceben tant uns cantants amb el seu ego i el seu divisme com uns músics al servei de la cançó.

Notícies relacionades

Lawrence Rees, historiador del nazisme: "És un miracle que existeixin democràcies"

Claus dels xous de París i Milà

Sílvia Pérez Cruz va ser guitarrista a Ben poca cosa tens (text de Martí i Pol) i Sobral va ocupar un segon pla en aquest vals amb formes de chanson cridat L’amour reprend ses droits. Hi va haver escenes en solitari: ella, en un fogós Petit vals vienès (Cohen, Lorca i Morente en ondulació), i ell, recreant A case of you de Joni Mitchell, al teclat, com una miniatura preciosa. I quan s’ajuntaven tots, la subtilesa era extrema. Ara que tantes capes de so es posen a tot, era gairebé prodigiós assistir a un concert en què cada instrument emetia les notes justes i ni una més.

Les guitarres de Darío Barroso i Sebastià Gris (aquest, també banjo i mandolina), i el violoncel de Marta Roma van estendre la teranyina, fràgil i poderosa. Tot i que la xerradissa, simpàtica però una mica excessiva i autocomplaent, va encallar alguns moments, tot va anar escalant: Sobral es va encoratjar en Este presente i tots dos van agafar ritme en la chacarera Minhas marcas i en Muerte chiquita (pico l’ullet a Carlos Cano: María la portuguesa) amb toc de percussió de Juan Berbín (productor de l’àlbum). El bis ens va portar fins a Tempus fugit (plor per Palestina) peça de Marco Mezquida que van connectar amb Abril 74 de Lluís Llach, culminant així la seva travessia per l’oceà de tonades. Però més enllà de les cançons, el hit són ells.