Robert Brufau, fins ara director general de L’Auditori: "L’OBC va com un tret però falta orgull per la nostra orquestra"

Quan va prendre el comandament de L’Auditori el 2019 es va proposar transformar-lo en altaveu de la modernitat. ¿Ho ha aconseguit?

Estic orgullós de la personalitat artística de l’equipament: li hem donat aquesta pàtina de modernitat i es reflecteix en la diversitat musical. Hem abordat projectes que no són tan fàcils des del sector privat, entenent la nostra funció pública i sent complementaris amb el Palau de la Música i el Gran Teatre del Liceu. La modernitat té a veure també amb la comunicació i la imatge, i amb abraçar temes candents com la intel·ligència artificial o la igualtat de gènere.

L’Auditori ara és més sostenible i més paritari. ¿També hi ha més estrenes?

Ara hi ha més estrenes que mai. Invertim més de 50.000 euros per temporada. Hem dinamitzat el sector en l’àmbit local i hem creat aliances internacionals. Ara som un actor de referència per a totes les grans editorials internacionals que treballen amb les estrelles de la composició actual. Ara, quan es plantegen un coencàrrec pensen en nosaltres com a aliat.

Aquestes aliances s’han de potenciar en el futur?

Totalment. Les estrenes formen part de l’ADN d’aquesta casa. No podem ser nostàlgics i viure del passat. Records com el Concert per a violí d’Alban Berg estrenat al Palau de la Música a principis del XX són molt bonics, però hem de continuar construint la història musical i per fer-ho cal apostar pels creadors d’avui com Thomas Adès, Rufus Wainwright, Lisa Streich o José Río-Pareja. L’entrada de Ludovic Morlot com a director de l’OBC ha contribuït a anar a més en aquesta línia perquè és un gran defensor de l’avantguarda i aborda amb la mateixa serietat una obra de Beethoven que una de Miquel Oliu, Raquel García-Tomás o d’Hèctor Parra.

La banda ha guanyat presència.

Té una temporada consolidada i amb molt èxit. Sorprenentment, el seu públic és bastant jove. De mitjana tenen poc més de 53 anys. El de l’OBC està en 54,5.

La tarifa plana ¿com ha contribuït a rejovenir el públic de L’Auditori?

Un munt. De tarifa plana per a menors de 25 [paguen 50 euros anuals] i menors de 35 [paguen 85 euros anuals] tenim 900 abonats. S’apunten el dia que volen i disposen d’un any per gastar-ho. Però la mitjana és de set concerts per abonat.

Víctor Medem, que el substituirà ben aviat, prové del sector privat. ¿Què li costarà més a l’hora de pilotar aquesta nau?

Entre els grans reptes en destaco un: L’Auditori és una gran matriu que inclou moltes coses. Per produir més de 500 concerts a l’any has de ser tenir una visió global, holística i de megaproducció. No hi ha res comparable. Bé, a Europa hi ha la Philharmonie de París però està molt més ben dotada de personal. Ells són molt més grans. Nosaltres tenim uns 120 treballadors –això sense comptar l’OBC i la Banda, ja que amb ells superem els 300– i a París tenen uns 750 treballadors. No anem sobrats d’equip, estem bastant al límit. L’altre gran repte serà adaptar-se a la mecànica del sector públic quant a contractacions amb processos fiscalitzats i burocratitzats. La dificultat aquí és que quan fas un cop de timó tardes perquè et segueixi el vaixell. En una institució tan gran i pública com aquesta tot és més lent i menys àgil que en el sector privat.

El 2019, la venda d’entrades suposava cinc milions d’euros i hi havia un pressupost de 21. ¿I ara?

Estem pels volts dels set milions de recursos propis i per sobre dels 30 milions de cost global. Hem millorat molt tot allò relacionat amb el lloguer dels espais i en relacions institucionals. Però continua sent una casa que va al límit i té molt poca disponibilitat de les seves sales perquè sempre hi ha activitat: assajos de l’orquestra, de la banda, activitat educativa o Esmuc.

L’Auditori depèn d’un consorci on hi ha l’Ajuntament i la Generalitat. ¿El Ministeri de Cultura hauria de fer més?

Una de les primeres coses que vaig fer a l’arribar va ser reunir-me amb el ministeri però em vaig trobar amb una porta tancada. La seva posició era clara: no participem en orquestres públiques que no siguin l’Orquestra Nacional d’Espanya. Però això ha canviat. Des del projecte de bicapitalitat cultural Madrid-Barcelona hem aconseguit diners del ministeri a través de l’Ajuntament, que vehicula les ajudes les institucions culturals. L’Auditori ha sigut un dels beneficiaris. Que es pot fer més? Sens dubte.

En 10 anys, on hauria d’estar L’Auditori?

Com a institució pública hem de fer no només el que el públic demana sinó allò que no s’espera. En les arts plàstiques el públic està més predisposat a deixar-se sorprendre que en un lloc com L’Auditori, on cadascú ve amb les seves pròpies referències musicals i de vegades ha de fer un esforç perquè estèticament el compositor que escoltes no el coneixes i està lluny del que t’agrada.

Notícies relacionades

El Primavera Sound, llest per alçar el teló amb 311 concerts i 22 escenaris

Relleu generacional en el grup d’oci Costa Este

Això no sempre és fàcil...

També desitjo que d’aquí a 10 anys l’OBC continuï brillant i creixent, que sigui un orgull per a tota la ciutat. Això últim és una cosa que ens falta. Des de les mateixes administracions no són conscients del tot de l’instrument que tenim! L’OBC va com un tro i deixa el pavelló molt alt allà on va però ens falta aquest punt d’orgull.