Visita al museu de Raffel Pagès

Les germanes Carolina i Quionia Pagès (Barcelona, 1971 i 1976) han heretat del seu pare i del seu avi, que compartien el mateix nom i cognom, una cabellera sensacional. No podia ser de cap altra manera, venint d’una de les sagues perruqueres més importants de la història d’Espanya i de més enllà. La més gran porta un pentinat bob ondulat amb metxes rosses a les quals abans d’aquesta xerrada dona una mica de volum amb laca, el producte "de tota la vida", del qual és molt fan. La petita, mitja melena llisa amb serrell. Des d’aquell 9 de maig del 2021 en què va morir el seu pare, Raffel Pagès, totes dues no s’han tret els dos anells que van manar fer aquell mateix dia: or blanc amb un diamant groc, "el color preferit del nostre pare", fet a partir de l’últim floc que li van tallar.

Orgulloses de l’empresa i el llegat familiar que van heretar, aquests dies estan nervioses preparant el centenari de la marca dels seus salons, avui, un total de 65, repartits per tot Espanya, tot i que també tenen col·laboracions a França i Portugal, i on treballen 400 professionals. Consistirà en una gala el pròxim 8 de maig al Museu Marítim de Barcelona, amb la flor i nata del sector, autoritats i una desfilada històrica de moda en perruqueria amb la firma Lola Casademunt.

Tot va començar el 1925 a la perruqueria de l’avi al carrer Muntaner i es va internacionalitzar després amb el saló que el seu pare va obrir a Reina Elisenda, al barri de Sarrià. "Ell, a qui mai li va agradar la perruqueria com a ofici, perquè somiava ser cirurgià, però al final ho va ser; havia nascut en una família de perruquers, entre rul·los, laca i tisores", recorden les seves filles, conscients també que quan "es va formar en la llegendària firma Carita de París, una de les perruqueries més prestigioses dels anys 60, va descobrir la profunda connexió entre la imatge, la identitat i l’expressió personal, i va comprendre la importància d’equilibrar imatge, cos i pentinat".

El ‘chic’ subversiu

La seva perspectiva va canviar, i va importar a aquella Espanya grisa de l’època el glamur francès. Noves tècniques, nous pentinats… "Invertir, investigar, intuir i innovar", les bases d’un imperi capil·lar, el de la "perruqueria emocional i transgressora, el ‘chic’ subversiu", com ho definia l’estilista, que buscaven empreses com L’Oréal, particulars i els famosos de l’època. "Des de la Miss Univers Amparo Muñoz, la baronessa Thyssen i la seva mare, que ja anaven al saló del meu avi, la model Inés Sastre o les germanes Cruz, la Penélope i la Mónica…", enumera la Carol.

"Un dels seus grans èxits va ser formar els seus propis equips, i així, el 1992 va obrir l’Institut de Perfeccionament", recalca. "I també ho va ser la seva tercera filla, la seva col·lecció privada de 14.000 peces de la història de la perruqueria que va començar a reunir en els 60, quan el nostre avi va reformar el seu saló i va tirar un vell assecador de peu, i el nostre pare el va recollir de les escombraries i el va guardar", postil·la Quionia.

"Un 70% de tot el que va reunir de les seves visites a antiquaris d’arreu d’Europa i de subhastes a internet" s’exposa al primer pis del número 99 de la rambla de Catalunya.

La Carolina i la Quionia ens fan una visita guiada. Comencen per la vitrina dedicada als primers tints de L’Oréal, gegant de la cosmètica capil·lar des de principis del segle XX. Els més antics són els de henna (les llaunes blaves de la part inferior), que daten entre 1916 i 1930. Un altre dels tresors és una cadira de barber infantil dels anys 70 que tenia a la seva primera perruqueria de Reina Elisenda, a Sarrià.

Cinc pèls de Napoleó

A més d’algun floc de cabells de Lennon i Marilyn, el museu té cinc pèls castanys de l’emperador francès Napoleó.

Notícies relacionades

Trump amenaça amb aranzels del 100% al cine produït a l’estranger

Lise Davidsen debutarà com a Isolde al Liceu en una nova producció

Una altra de les vitrines inclou miralls i passadors africans, de l’època egípcia i bizantina. Hi ha unes agulles curioses datades en el Mediterrani oriental d’entre el 3000 i el 500 aC, i també corresponents a l’imperi romà. Algunes dones n’utilitzaven unes de rematades amb una petita àmfora, per guardar perfum, o, també, una petita i letal dosi de verí, per deslliurar-se d’algun agressor.

La col·lecció privada Raffel Pages té exposades també desenes de pintes de diverses cultures i èpoques. Criden l’atenció les inques, originàries de Xile i datades al segle XI, fabricades amb ossos, fusta i diferents fibres naturals.