Com podem posar l’algoritme al servei de l’empatia

Hi va haver un temps en què Charlie Brooker, el creador de Black Mirror, es dedicava a escriure ressenyes de videojocs. Era un bon moment per fer-ho. Hi havia un bon grapat de revistes especialitzades, i el videojoc era encara una forma d’art capaç d’atraure les masses, però encara no contaminada per la mena d’èxit desproporcionat que fa oblidar que el que hi ha entre mans és, sobretot, divertit, i alhora, artístic, en un sentit pixelat i interactiu. Brooker havia nascut a Reading i havia sigut criat en una casa quàquera, i després havia començat a escriure i dibuixar còmics, i a col·laborar en revistes i fanzins. Sí, si Black Mirror té aquest aire indie és perquè Brooker va créixer en el fascinant costat fosc del do it yourself, o fes-t’ho tu mateix, tant dels 90.

El cas és que en algun moment de 1996 va haver de ressenyar un videojoc que proposava tenir cura d’una autèntica vida artificial. Es deia Creatures, i consistia a covar un ou d’una espècie estranya, única, digital i bufona, que era el teu ou. És a dir, el videojoc, que es carregava a l’ordinador a partir dels prehistòrics disquets –només un, el que contenia la teva exclusiva col·lecció d’ous, ous que tenien un ADN que no compartia ningú més, eren la teva família–, i un CD-ROM que era el món compartit. És a dir, tot aquell qui tenia el videojoc jugava al mateix videojoc –el món d’aquestes criatures era el mateix, i el que s’hi podia fer era limitat–, però ho feia amb un animal, o ésser, perquè era antropomòrfic, elfià, que no coneixia ningú més a banda d’ell.

Videojocs per a l’empatia

Ho sé perquè jo, com Charlie Brooker, vaig jugar al videojoc. Va ser una de les poques adquisicions que vaig fer d’adolescent –també el videojoc de Blade Runner, que no s’haurien de perdre, el Dirigeix la teva pel·lícula amb Steven Spielberg, que tampoc, i Hollywood Monsters, i, vaja, cadascun va ser fundacional en algun sentit–, i vaig assistir meravellada, i impotent, a l’espectacle que proposava. Perquè sí, la teva criatura era única –a la càpsula hi vaig covar més d’un ou, tot i que no vaig arribar a esgotar la reserva del meu disquet, poblar el món de criatures hauria comportat massa feina–, i això volia dir que tenia el seu propi caràcter, i que no importava el que fessis per agradar-li, o educar-la, que es tornava contra tu, perquè ¿a què treia cap que li demanessis que es banyés?

No hi havia una trama a Creatures, la trama era la teva pròpia empatia. I la teva capacitat per encaixar els cops que aquest animal digital –bufó, sí, recordin, però també estrany, rar, amb una llengua que no entenies, i un comportament que no tenia res a veure amb el nostre, tot i que aparentava poder fer-ho– et clavava. Perquè tot el que havies de fer era mantenir-lo amb vida. Tenir-ne cura. Anar tornant-lo lleugerament autònom, per poder covar un altre nadó, amb qui pogués arribar a relacionar-se, i poblar aquest món. El jugador era una mena de déu cuidador a Creatures, no hi havia hagut una apocalipsi en aquest món, però es donava una mena de principi nou. I perquè es pogués donar només havies de tenir paciència. I oblidar-te de tu per una estona.

Foment de la deshumanització

Notícies relacionades

De la tornada de ‘Miércoles’ a ‘Alien: Planeta Tierra’, les sèries de l’estiu

‘Russalka’ passa de sirena a ballarina

No vaig entendre mai per què Creatures no va evolucionar. Tot el que es va popularitzar van ser els emprenyadors –sí, perquè tot eren xiulets i exigències– Tamagotchis, una mena d’andròmines que fingien, en una versió infinitament més urgent, necessitar-te tota l’estona: això no era pas tenir-ne cura, era exigència, potser una preparació per a l’smartphone futur. Però no es va utilitzar la possibilitat de la creació d’una vida única digital per fomentar l’empatia per part dels jugadors. Vam triar el contrari. Fomentar alguna mena d’aparentment innòcua deshumanització –la massacre és la constant de qualsevol videojoc, tant si hi ha sang com si no n’hi ha– en comptes, com hauria fet una novel·la de Philip K. Dick, d’explorar aquesta altra banda, en realitat la de la creació.

El 1996, Charlie Brooker tenia 25 anys. Ara en té 54, i en l’última temporada de Black Mirror homenatja el moment en què Creatures va caure a la seva taula de redacció, per crear un personatge que és ell mateix –un periodista de videojocs, un gamer– i que s’obsessiona amb la cura d’una cosa anomenada thronglets, adorables criatures grogues que, en un moment donat –i després del consum de LSD–, comença a entendre. El capítol –Juguetes, en espanyol, Plaything a l’original– és llistat entre els millors de qualsevol temporada, i proposa una reflexió fascinant –tot i que enverinada– sobre el camí que els videojocs van decidir no prendre, i per què. Brooker encara es demana què hauria pogut passat si allò hagués continuat. I jo també.