¿Qui dimonis és Kiko Veneno?

És corrent que ens posem les mans al cap quan un xaval revela la seva ignorància sobre una figura cultural que creiem incontestable. La síndrome ¿qui dimonis és Paul McCartney?, interrogant que fa uns anys va esclatar a les xarxes pel suposat desconeixement de l’exbeatle per part dels fans del raper Kanye West. A escala espanyola, hi pot haver oblits generacionals que dolguin: ¿Qui punyeta és Kiko Veneno? ¿I Cecilia?

Per mirar de prevenir mals més grans i solidificar un reconeixement cantants i autors fonamentals ha sorgit una iniciativa interessant, el Saló de la Fama de la Música Hispana, que celebrarà la seva primera edició la setmana que ve a Logronyo. El seu creador i director és Ignacio Faulín, reconegut periodista musical, l’emprenedor que als anys 80 va donar forma al festival Iberpop (precedent d’Actual). Ell no s’apunta a la tesi que a Espanya no es reconeix, en general, els clàssics de la música, però sí que veu figures "molt importants" que estan situades en un "pla inferior al que seria desitjable". Atén, segons m’explica, a una "visió historicista de la música", una mirada a què no estem gaire acostumats, ja que es tendeix a situar cantants i grups de músiques populars en esferes efímeres, en modes i fenòmens. I per això se sol considerar justificable que un d’uns vint anys no sàpiga qui era Mecano. "¡Es van dissoldre abans que jo naixés!".

Notícies relacionades

Disney a Hawaii

Privilegiats impunes

El saló pren com a inspiració institucions com el nord-americà Rock and roll Hall of Fame, que any rere any distingeix un grup d’artistes essencials integrant-lo a la seva galeria d’il·lustres. Aquí l’espectre d’estils és més ampli. En aquesta primera edició, els elegits són Kiko Veneno, Manuel Alejandro, Burning, Joaquín Díaz, Gloria Estefan i tres figures ja absents, Aute, Cecilia i María Dolores Pradera. Veus totes elles en castellà, tot i que Faulín m’assegura que en les pròximes edicions s’ampliarà l’imaginari a les altres llengües de l’estat.

El saló neix amb el suport de les administracions (municipal i autonòmica) i operarà a partir d’una associació amb professionals de la indústria musical i els mitjans. El requisit per als artistes: disposar d’obra publicada fa, almenys, 25 anys. Aquesta és la distància temporal que, estimen, garanteix el judici amb una perspectiva sòlida. Sobrevolar prejudicis és la seva màxima, i el tan divisiu i discutit reggaeton no té per què quedar exclòs. Però Rosalía, C. Tangana i Bad Bunny hauran d’esperar.