"Volia tombar prejudicis sobre els llatinoamericans"

Va ser a la revista Love and Rockets –la que va fundar fa més de quatre dècades amb els seus germans, també historietistes, Jaime i Mario– on Gilbert Beto Hernández va desenvolupar durant anys el microcosmos de Palomar, un poble fictici habitat per insòlits personatges a Mèxic, al costat de la frontera amb els Estats Units, "on els homes són homes i a les dones no els vindria malament una mica de sentit de l’humor", diu en les primeres pàgines, que ara torna a publicar en un integral La Cúpula.

Crear Palomar, admet Beto (Oxnard, 1957), una de les estrelles del Còmic Barcelona, "va ser una manera de tombar prejudicis sobre els llatinoamericans i d’humanitzar-los, de mostrar la seva vida real. Ni en el còmic americà ni en les pel·lícules hi havia res semblant. Va ser un punt de desafiament". Nascut i criat a Califòrnia, en part es va inspirar en històries que li explicava la seva família del seu poble d’origen a Mèxic. "Hi havia relats que mai sabies si eren reals o invencions amb les quals es podia omplir un llibre com Cien años de soledad, de García Márquez".

Precisament, una novel·la que acull un realisme màgic i la localitat de Macondo que molts han comparat amb Palomar. "Em van dir si m’havia inspirat en Márquez. Eencara no l’havia llegit, i quan ho vaig fer sí que vaig veure que s’hi assemblava moltíssim. La diferència és que ell el va centrar en els somnis i aquesta atmosfera, i jo em centrava més en la realitat. Els seus personatges viuen en aquest món, els de Palomar defineixen el món on viuen". Part del seu èxit, assumeix, és perquè representen el sexe, l’amor, la violència, la gelosia, l’amistat, el desig, la maternitat... "Tot l’espectre d’emocions humanes i moments de la vida, que no apareixien al còmic de superherois clàssic".

"Les dones d’aquest poble tenen un geni endimoniat", escriu. Com la fascinant Luba, soltera i mare de quatre fills de pares diferents, criticada per les dones i desitjada pels homes pels seus pits i pel seu ofici de banyar adults. "Existia, sí. Era un altre món, un altre país. Era un punt humorístic. I ella és sexi, voluptuosa. Em vaig inspirar en la Juanita, una dona que vivia al meu carrer i caminava molt recta, i en actrius com Sophia Loren, Gina Lollobrigida i Anna Magnani. Volia representar-la com un ésser humà, com algú que destacava en la comunitat, que cridava l’atenció de tots a l’arribar al poble."

Notícies relacionades

¿I si fóssim ‘Sálvame’?

Loquillo enterra vells greuges

Alguns diuen: "La nueva bañadora tiene las tetas más grandes del mundo" o "Este es un mundo de hombres. Tienes derecho a cualquier conejo que se te ponga a tiro". "És sexista i masclista, sí. Volia retratar com era la gent real, i era així. De vegades les persones bones deien coses estúpides". També lamenta la cultura de la cancel·lació, tan de moda. "És una manera de pensar molt conservadora. Si cancel·les l’art estàs tancant portes a la creativitat i no estàs entenent el context".

Quan van començar Love and Rockets, recorda, "era un bon moment per fer còmic alternatiu. La gent s’havia cansat una mica dels superherois. I a Fantagraphics els va agradar i va funcionar. Vam créixer fent còmic, llegint i dibuixant". I afegeix: "Als EUA no es pot viure del còmic independent. Has de tenir una altra feina o col·laborar amb la indústria dels superherois. Jo ho vaig fer. És trist, però necessites menjar".