Preguntes mai plantejades

Un lugar común, que s’estrena avui en la secció Talents del D’A Festival Cinema Barcelona, uneix una actriu amb més d’una dècada d’experiència, Eva Llorach, amb una directora que debuta en el llargmetratge després d’estudiar a l’ESCAC i realitzar diversos episodis de la recent sèrie Això no és Suècia, Celia Giraldo. I queden unides per un personatge ideat per la directora i que l’actriu ha fet seu, la Pilar, una dona que mai s’ha qüestionat el seu paper en la vida com a mare, dona i treballadora. Fins que l’acomiaden de la feina i ha de bussejar en la seva identitat per superar la crisi personal que s’acosta.

Es podria parlar d’empoderament del personatge, però no seria exacte. Per Llorach, no és tant empoderament, sinó més aviat "mirar cap a dins i preguntar-se ‘¿qui soc?’, començar a fer-se preguntes existencials que potser les nostres mares no s’han fet mai". L’actriu se sent més pròxima al personatge de la Clara, la filla: "Jo no he sigut mare, de manera que això em relaciona més amb la filla que amb la Pilar, però és veritat que les nostres mares mai s’han fet preguntes de l’estil ‘qui soc’, ‘perquè estic aquí’, ‘quin és el sentit de la meva vida’. La pel·lícula gira entorn d’aquesta idea, la de fer-se preguntes que mai t’havies plantejat".

El motor de la protagonista, afegeix Giraldo, "és intentar evitar allò que l’incomoda, tot el que li cau a sobre. Jo imagino la Pilar molt ben situada: aquesta és la meva vida, això és el que soc. I, de cop, al desmuntar-se tot, aquest recorregut catàrtic és travessat per una gran incomoditat, la vergonya aliena". El projecte d’Un lugar común "va sorgir en el programa Òpera Prima d’ESCAC, que va aparèixer quan estava acabant la carrera", explica la directora. "El to era de comèdia, però diferent del que estava acostumada a veure en altres pel·lícules espanyoles. Vaig donar bastantes voltes a quina actriu en seria la protagonista, perquè havia de ser una comèdia molt continguda, amb molt equilibri".

¿Va tenir al cap aviat Eva Llorach? "M’agradava molt el seu treball i l’havia vist en papers bastant dramàtics, però també quan va guanyar el premi Feroz, i allà va fer un discurs supergraciós. Per mi era Kristen Wiig a l’espanyola i vaig pensar: ‘això és el que vull, una actriu que entengui molt bé els codis del drama, però que pugui explotar en la comèdia i portar el personatge a llocs més arriscats’".

"To molt inusual"

¿I va ser fàcil convèncer-la perquè interpretés la Pilar? "Va ser molt fàcil i, a més, ¡em va llegir les cartes del tarot!", recorda Llorach sobre la seva primera trobada amb Giraldo. "Va venir a Madrid amb un guió que em va enamorar, i d’ella també. El guió tenia un to molt inusual en el cine espanyol i em va parlar de referències que m’interessaven".

Notícies relacionades

Bocelli il·lumina el Sant Jordi

"Vaig tenir una sensació de buidor"

La directora tenia clar que volia realitzar una comèdia incòmoda. Un dels seus referents va ser l’alemanya Maren Ade, directora de Toni Erdmann, però "també em venia de gust fer un treball pròxim a Miranda July, escollir elements de la vida tan quotidiana del personatge i portar-los a un món més oníric i supersubjectiu". Giraldo cita també Gloria, de Sebastián Lelio, Lady bird, de Greta Gerwig, i el cine de Noah Baumbach com a possibles influències que aletegen sobre les imatges de la seva pel·lícula. La idea és aconseguir que la incomoditat arrossegui l’espectador cap a la història i empatitzi amb el personatge.

Giraldo va arribar a Llorach amb un guió molt planificat, amb l’estil de pel·lícula clar, i després va donar lloc a la improvisació o a la màgia de cada moment en la fase de realització. "El fet que sigui una pel·lícula petita t’obliga a tenir una producció molt preparada perquè després sigui molt fàcil rodar, tot i que admetent certa flexibilitat", acaba dient Llorach.