Sánchez, nu davant el mirall
Empatxo de Pedro Sánchez. Ja ho sento. Però és que dona per a molt i encara falta el millor. El punt i a part del qual va parlar en la seva compareixença sense preguntes, com el plasma de Rajoy, però a la Moncloa, ens anuncia grans moments comunicatius, mancats de substància o contingut, però màgics en l’èpica política. Durant cinc dies vaig estar responent a amics i coneguts la pregunta del cap de setmana. ¿Què farà Sánchez? Quan no tens informació et deus a la memòria i a les rutines aplicades fins a aquell moment. I estava clar. Un polític arriscat, agosarat, intuïtiu com ell, no podia deixar l’envit sense final. Desconec si el president és jugador de mus d’on surt l’expressió, però dimecres, amb la seva missiva tuitaire, mostrava que anava a totes sense importar-li les conseqüències. Ho va fer quan va deixar la secretaria general del PSOE, al convocar unes eleccions després d’uns desastrosos resultats municipals, ho va fer apostant per una llei d’amnistia contrària als seus criteris anteriors i ho va fer amb la seva amenaça de marxa.
El cert és que va posar en l’epicentre del debat el gran tema. Massa immundícia política voletejant entre la classe política. Però la seva denúncia va ser de part. El que podia haver sigut un Sánchez nu davant el mirall, mostrant les seves pròpies vergonyes per entonar a l’enemic un mea culpa, es va convertir en una reivindicació de la seva honestedat. I en aquest espai estan ell i els seus. Els dolents són els altres. No veig gaire diferència entre les expressions que mostren una relació interessada entre el president i els etarres de Bildu, i el continu qualificatiu de "fachoesfera", que va encunyar Pedro Sánchez per designar els ambients que freqüenta el PP de Feijóo. Uns, etarres; els altres, feixistes. Després només cal deixar-se portar, perquè, quan s’escalfen els motors amb expressions hiperbòliques, la gasolina manté aquesta graduació.
Notícies relacionadesLa memòria és feble. Per desgràcia, totes les formacions que han estat en l’oposició, tant el PP com el PSOE, en moments de dubte electoral han incrementat els seus setges a les tropes enemigues. Perdonin els termes bèl·lics. Zapatero va dir covard, roí i antipatriota a Aznar. I Maragall que si era un Hermann Göring, criminal de guerra nazi. Aznar va recordar que votar el PSOE era fer-ho per ETA, i es va quedar tan tranquil.
Sense anar més lluny, el mateix Sánchez, unes hores després de la seva compareixença, falsejava una declaració de Feijóo sobre la dona del president. "El senyor Feijóo ha dit textualment que el que hauria d’haver fet la meva dona és quedar-se a casa sense treballar". Ho va dir en la seva primera entrevista a TVE. No obstant, el que Feijóo va dir a Onda Cero va ser que "no s’ha de demanar a la parella del president o presidenta del Govern que no treballi, però el que sí que li demanaré és que no tingui contractes amb l’Administració pública". Res a veure. Que és necessari aturar aquesta escalada d’improperis és evident. Que no hi ha disposició a fer-ho, també. Però el primer que reconegui els seus errors i digui prou, guanya. Però necessita valentia.
