¿D’on prové el fang?

Crec que no. La idea d’Eco era, justament, la inversa: "Abans –assenyalava Eco–, quan una persona era acusada per un jutge, havia de demostrar la seva pròpia innocència, però, a Itàlia, el que va passar amb els 20 anys de Govern de Berlusconi és que cada vegada que un jutge l’acusava, ell intentava demostrar que el culpable era aquest jutge. “No em pot jutjar perquè ell és culpable d’alguna cosa”, deia".

Té, també, raó el president al denunciar que les notícies falses i supersticions de les xarxes socials perverteixen la conversa pública. Però ¿com no reconèixer que aquest fang procedeix, essencialment, del descontrolat negoci dels grans d’internet ("tecnofeudalisme", segons Varufakis) o d’estats autoritaris com Rússia? ¿Com no assumir que en nom d’aquest negoci o d’interessos geoestratègics s’estan perjudicant els drets de les persones?

Finalment, també té raó el president al denunciar que la màquina del fang perjudica la democràcia a Espanya. Però ¿més a Espanya que a altres països on la qüestió no s’ha dramatitzat tant? Crec que no. És cert que en el Global Democracy Index del 2022 s’alertava que, des del 2006, el nombre de països democràtics s’ha anat reduint al món, i que la democràcia, en general, s’ha anat debilitant. Però també és cert que Espanya n’és, en certa forma, una excepció: forma part del reduït club de les democràcies plenes (un 8% dels països del planeta) i està obtenint en els últims anys una qualificació més que notable en tots els rànquings.

En qualsevol cas, assumim que el president té també raó a l’hora de proposar l’obertura d’un debat social sobre la preservació de l’esfera pública davant de tant enfangament. La qüestió és: ¿com s’ha de fer? ¿Focalitzant-ho tot en una presumpta galàxia mediàtica dretana? ¿Posant el Govern al capdavant d’aquest debat? Sincerament, crec que fer-ho així seria una mica simplificador.

En primer lloc, perquè a Espanya l’enfangament del discurs públic no és responsabilitat dels mitjans clàssics, ni de males pràctiques periodístiques. Més aviat sembla el fruit de la polarització de l’esfera política, que va conèixer els seus punts àlgids amb l’emergència i esvaïment de la nova política; l’efervescència del procés i la radicalització extremista de certa dreta, i que continua augmentant.

En segon lloc, perquè la catalització d’aquest fang no és atribuïble als mitjans, sinó precisament a les xarxes socials, que no respecten la privacitat i garanteixen l’anonimat. I, finalment, a les dificultats de supervivència de les empreses periodístiques, que pateixen en un context cada vegada més competitiu com a conseqüència del setge dels grans d’internet.

Notícies relacionades

La jutge posposa la declaració de la parella d’Ayuso al 24 de juny

L’UCO situa l’actual president d’Adif en un presumpte tripijoc de Koldo

Per tot això, si alguna cosa es pot proposar en el futur no és cap estratègia de control que procedeixi del Govern, sinó al contrari: una nova batalla per la llibertat d’expressió i el dret a la informació veraç liderada socialment. Perquè com deia Stuart Mill: "Hi ha d’haver la més completa llibertat per professar discutir". I "tota negativa a una discussió implica una presumpció d’infal·libilitat". Sense cap condició i sense tuteles. El que sí que correspon al Govern i a les forces polítiques és portar al centre del debat la qüestió de com pacificar la política i fer que la política es converteixi no en un joc d’enfrontaments irreconciliables, sinó en la recerca conjunta de solucions i d’entesa. Aquesta és la qüestió central del nostre moment, i la millor solució contra el fang.

Però si se’m permet proposar alguns temes per a un debat que amb la intervenció del president resulta ja indefugible, vet-ne aquí alguns: 1) la defensa dels ciutadans davant els excessos de les xarxes socials; 2) la recerca d’un pacte de no agressió discursiva entre polítics; 3) la independència dels mitjans públics; 4) la independència dels periodistes; 5) l’educació sobre mitjans i informació; 6) la regulació ètica de la intel·ligència artificial als mitjans; 6) la defensa del pluralisme; 7) la lluita per la participació de la ciutadania als mitjans; etc.