Cinc (insòlits) dies d’abril

La primera notícia que rebo del retorn de Pedro Sánchez després d’aquests dies d’exili interior és el d’un missatge que diu: "Soc a la clínica; les infermeres han aplaudit quan ho ha dit". De seguida en rebo un altre: "Hi ha veïns que han cridat d’alegria". El dirigent socialista, amb l’anunci sobtat del seu recés espiritual, amb la perspectiva d’una creïble (ho ha estat força, no ens enganyem) renúncia, ha aconseguit, almenys d’entrada, almenys en els primers moments, una onada de simpatia popular. Escric "onada" i tinc la percepció que exagero, però Pedro Sánchez sí que ho ha viscut així, perquè parla d’una "majoria social que, en aquests cinc dies, s’ha mobilitzat en una aposta decidida per la dignitat i el sentit comú". ¿Una onada, una majoria social? No n’estic gens convençut, perquè, més enllà dels acòlits que clamaven a les portes del desert on s’havia endinsat, més enllà del brogit mediàtic a favor o en contra, més enllà de la posada en escena que barrejava la trifulga política de baixa estofa amb la solidesa dels vincles afectius, més enllà de la introducció d’escenes de fulletó melodramàtic, no he vist enlloc una marea que inundés els carrers. Sánchez podria haver fet el que ha fet sense anunciar la clausura laica i és justament aquí on l’episodi ha funcionat com un mecanisme que s’ha acostat a la catarsi. I d’aquí venen els aplaudiments o les alegries que deia abans. Un gest individual (que no soc capaç d’escatir si contenia traces de maquiavel·lisme, tot i que bé podria ser) que ha provocat escenes de purificació alliberadora, no pas en contemplar la devastació aliena (com a les tragèdies), sinó en la perspectiva d’un hipotètic futur incert i terrorífic. Aquest ha estat el secret de la maniobra (¿ja en podem dir així?) presidencial.

Una de les faules d’Isop descriu la terrible escena d’una muntanya que emet uns sorolls indescriptibles i es mou de tal manera que promet malvestats a tota la comarca. Finalment, de la muntanya efervescent en surt un ratolí. Horaci, en els hexàmetres de l’Epistula ad Pisones, ho descriu així: "Parturient montes, nascetur ridiculus mus", que ens ve a dir que de l’enorme expectació creada per la muntanya en naixerà un ridícul rosegador. Aquest és el perill quan s’anuncien "promeses buides" (ho diu Horaci, encara!) o catàstrofes venidores: que tot plegat es redueixi a proclames que s’acaben en la seva pròpia combustió interna. Ara resulta que aquella democràcia "plena, moderna i avançada" (PS, 2019) té "pendent una regeneració, per a l’avenç i la consolidació de drets i llibertats" (PS, 2024). El secretari general del PSOE va fer servir 588 paraules abans de dir que continuava en el càrrec de president del Govern i no va ser fins a la paraula 630 que ho va confirmar, amb el propòsit que la societat espanyola sigui l’ariet inspirador "per a un món convuls i ferit". Perquè tot plegat no sembli una exageració patriòtica, una faula de ratolins, caldrà molta més reflexió, més acció democràtica, més intensitat progressista que la d’aquests cinc insòlits dies d’abril.