"Pensar que un és especial i els altres són idiotes és d’allò més reaccionari"

Sí, soc molt conscient que aquí m’he apartat del que havia fet fins ara. Les meves tres primeres novel·les (La cápsula del tiempo no la compto) les veig com tres matrioixques, de la més petita Hilo musical, a la més gran Simón; tres llibres que parteixen d’un personatge la història íntima del qual arrossega altres inquietuds, de caràcter social normalment. A Orquesta la intenció era desmarcar-me d’això, no fer una nina més gran sinó anar-me’n a una cosa molt diferent.

¿Més madura? ¿Millor?

Bé, la mateixa novel·la posa en dubte la idea de progrés o que tot va cap a una cosa millor. En el seu pròleg a El casalot, Chesterton va escriure que era la millor novel·la de Dickens tot i que potser no era el seu millor llibre i va explicar que per molt perfecta que sigui una patata madura sempre hi haurà qui prefereixi les patates noves. Aquesta és una novel·la més madura, sí, però no sé si és millor.

Per primera vegada renuncia a tenir un personatge central i reparteix el protagonisme entre els membres d’una comunitat.

Abans de començar tenia clar que no volia escriure des del jo, sinó intentar buscar un nosaltres compost per persones molt diferents entre si. Com deia algú, parlar d’un mateix tota l’estona és com estar ficat en una banyera bevent en una copa l’aigua de la banyera. La necessitat d’allunyar-me d’això té a veure també amb una realitat cada vegada més segregada en bombolles de tot tipus: generacionals, de classe, ideològiques... La gent pensa que parla del món quan en realitat està parlant d’una comunitat cada vegada més petita. I en aquesta novel·la tenia l’ambició de trencar aquestes petites bombolles i construir una bombolla més gran. Així que em vaig imaginar una nit de festa en un poble en què coincideixen tots aquests personatges tan diferents l’única afinitat dels quals és la vinculació, real o sentimental, amb un determinat lloc geogràfic.

Un lloc que és una vall gallega molt semblant a aquella d’on van marxar els seus pares fa 50 anys per anar a Barcelona.

Que els meus pares emigressin fa just 50 anys, juntament amb la mort recent de diversos familiars, ha fet que pensi més d’on vinc. També sentia que hi havia una acceleració a la ciutat, de coses que passaven molt ràpid i que jo no acabava d’entendre, i una manera de parar la càmera era portar la història al poble.

¿Li va pesar que Rayos y Simón fossin llegides com a novel·les sobre Barcelona?

Està clar que allà hi havia una inquietud relacionada amb les transformacions de la ciutat, però la idea que eren novel·les sobre Barcelona va acabar tapant tots els altres temes. Arriba un moment en què m’aclapara una miqueta aquesta sensació d’estar fent de cronista de la ciutat, que és una cosa que no pretenc.

Orquesta desmitifica, en part, la idea de la tornada al poble.

És clar, és que aquesta idea té molt a veure amb les trampes de la nostàlgia. L’única manera que té la gent de creure que pot viatjar a un passat edènic és tornar al poble. I després torna i s’adona que allò no és el que havia imaginat, perquè aquesta felicitat que persegueix potser té a veure amb la infància o amb la joventut, però sens dubte no amb el territori. Tots els llocs i totes les èpoques són més bonics quan els abandones, perquè no els estàs patint.

"El passat o és ingenu o és terrible", escriu. I no obstant, defensa que la nostàlgia no té per què ser una cosa nociva.

La nostàlgia, si la mires amb mals ulls, és una gentrificació del passat; és intentar vendre com idíl·lica una cosa que potser no era ni tan sols bona, i això és molt perniciós i pot portar al pitjor dels casos. Però molta gent que no té un futur clar, ¿on pot anar si li treus això? ¿No hi pot haver una nostàlgia en positiu, que crivelli allò que realment va estar bé? No com un exercici autocomplaent, sinó com una manera de no quedar atrapat en el que és dolent.

Un dels secundaris d’Orquesta és un escriptor barceloní anomenat Miguel que s’assembla molt a Miqui Otero.

Sí, és una manera de posar les cartes sobre la taula, de descobrir els fils que mouen la novel·la.

El Miguel es passa la novel·la mirant els altres personatges i intentant entendre per què fan el que fan i explicar-ho després. ¿És la seva manera de ser al món?

Jo estic menjant en un lloc i no puc deixar de mirar com menja la gent. I en els concerts m’interessa molt més mirar el públic que a l’escenari. Per això, a la novel·la jo no miro l’orquestra, sinó a la gent que mira l’orquestra. Com a escriptor, mires el món perquè ho vols explicar. Hi ha un afany d’atrapar aquells moments que són especials tot i que potser no ho semblen. I amb les vides de les persones passa una mica el mateix: si saps com mirar-les d’una altra manera, revelen qualitats especials. A veure, jo no soc cap capellà, i moltes vegades penso "uf, que fumuda és la penya". Ara bé, la reacció davant aquesta perplexitat pot ser de rebuig o d’acostar-te més a veure si l’entens, i a mi em surt el segon.

"No hi ha gent dolenta sinó gent que fa coses dolentes", diu un dels personatges.

Sí, però això és reversible. Tampoc hi ha gent bona. Això ja ho deia Aristòtil. Una persona amb bones intencions però increïblement equivocada pot ser un huracà de maldat. Escriure des de la convicció que la gent és dolenta o tonta sense voler aprofundir en les circumstàncies que l’han portat a això no té gaire valor. Les novel·les t’han de permetre qüestionar aquest tipus de judicis. A més, si penses que la gent és imbècil és perquè estàs convençut que tu ets més llest i et mereixes alguna cosa millor. La idea de pensar que tu ets especial i els altres són idiotes és absolutament reaccionària. No hi ha res col·lectiu darrere.

Hi ha qui utilitza la defensa del comú, del popular, com una manera d’estigmatitzar el diferent.

Crec que la meva novel·la es posiciona d’una manera ben clara contra això. Una cosa és allunyar-se del clixé de l’autor que va cridant "que especial i que incomprès soc" i una altra, comprar el relat de la normalitat no problemàtica. A mi això que el popular, el comú, és l’únic valuós i que allà no hi ha conflicte em semblen una porqueria, perquè no és veritat, perquè en totes les comunitats hi ha dissidències, accidents, gent que és diferent i que pateix. I l’experiència d’aquesta gent és la que importa i la que resulta interessant. ¿Quin interès té el que pugui explicar des del jo un individu heterosexual, blanc i pare de família com jo?

A Orquesta apareixen diverses veus narratives, però la més important, i més sorprenent, és la de la mateixa música.

Notícies relacionades

Teoria i sàtira de l’amistat

L’alquímia entre Proust i la seva jove majordoma

Buscava un narrador que es pogués ficar dins de tots els personatges i veure’ls alhora des de fora, i que els pogués trenar. I em va venir la imatge d’aquestes proves de so, abans d’un concert, en les que el bombo de la bateria ressona dins del teu pit. D’una manera simbòlica, però també literal, la música està dins i està fora de les persones, i a més els provoca una reacció. Per al que jo volia, era una narradora ideal.

¿No és l’orquestra de ball el mínim comú denominador de la música popular?

L’orquestra de ball ho vulgaritza tot, totes les cançons les toca igual. Aquí no es tracta de fer un elogi de l’orquestra. Però si estimes mínimament la vida o fins i tot si et sembla que no mola massa i tu tens un paper a intentar retocar-la, has de fer-ho des d’un llenguatge mínimament comprensible. Les de l’orquestra són cançons que trobes sense buscar-les, que coneixes perquè estan allà; la teva relació amb aquestes és la que tens amb algú que en principi té molt poc a veure amb tu, però a qui acabes entenent i fins i tot estimant per mer contacte. Les cançons de l’orquestra funcionen com un reflex de la gent que et trobes a la novel·la.