La IA entra a Urgències per prevenir el suïcidi

“És gairebé com decidir a l’atzar”, reconeix el psiquiatre Philippe Mortier, investigador de l’Hospital del Mar Research Institute i del Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP). Amb el projecte PERMANENS, el seu equip vol canviar això: desenvolupa un sistema que utilitza aprenentatge automàtic per ajudar els professionals a detectar millor el risc i prendre decisions més segures i informades. “No es tracta de substituir el criteri clínic, sinó d’entendre millor cada pacient i les seves necessitats en aquell moment”, explica Mortier.

Predir sense etiquetar: el repte de l’ètica digital

El model de PERMANENS permet estratificar el risc segons factors com l’edat, el gènere, el diagnòstic o el tractament. Però Mortier insisteix que “predir el suïcidi amb precisió absoluta mai serà possible”.

La seva funció no és donar certeses, sinó ajudar a personalitzar la prevenció i a entendre quins factors poden augmentar el risc en cada cas. “El perill és confondre el risc predit amb un diagnòstic. El risc és dinàmic, no permanent”, adverteix.

Per evitar estigmes, els pacients no rebran informació sobre el risc que els assigni el model, i el personal mèdic només la utilitzarà com a eina de suport. “Si la dada no serveix per prendre decisions, pot acabar generant autoestigma. La IA ha d’ajudar a cuidar, no a controlar”, resumeix.

Quan la tecnologia arriba als límits humans

A la jornada Recerca en salut mental: medicina personalitzada per al futur, celebrada al Parc Sanitari Sant Joan de Déu, Mortier va defensar que la tecnologia no pot substituir l’empatia. “L’ambició del projecte és reduir la incertesa clínica i reforçar la confiança entre pacient i professional”, va afirmar.

També hi va intervenir Ángel Urbina, vicepresident de la Federació Salut Mental Catalunya, que va recordar que el repte no és només científic sinó social: “Hem d’assegurar que aquesta no sigui una medicina per a rics. La tecnologia ha de servir per donar sentit a la vida, no només per eliminar símptomes”.

L’entorn també importa: més arbres, menys suïcidis?

Una de les troballes més sorprenents del projecte és que el model no funciona igual a totes les regions sanitàries. Les diferències geogràfiques i socials apunten que l’entorn del pacient és tan rellevant com el diagnòstic.

“Hi ha tot un món encara no explorat”, admet Mortier. “A vegades la diferència pot ser tan simple com viure en un barri amb més espais verds o amb més cohesió social”.

Aquesta visió holística el porta a defensar que els professionals també han de tenir un paper “militant”: “Si veiem que augmenten les conductes autolesives entre infants de set o vuit anys, no podem quedar-nos a l’hospital. Hem de denunciar què està passant a la societat”.

Parlar-ne per viure

Notícies relacionades

Les cinc claus per les que el missatge de Buenafuente sobre la seva salut son un exemple a seguir

Antoni Grau, psicòleg clínic: "La rehabilitació després d'un TCA no consisteix tant en recuperar pes, sino en recuperar vida"

Més enllà dels algoritmes, Mortier creu que la millor eina preventiva continua sent la paraula. “Fa vint anys els clínics tenien por de preguntar sobre el suïcidi. Avui sabem que parlar-ne no el provoca, ajuda a prevenir-lo". Per això reclama més educació emocional a les escoles i més cultura de la cura: “La ciència pot assenyalar l’estigma, però trencar-lo depèn de tots nosaltres".

Quan se li pregunta què és el que encara no hem entès, com a societat, sobre el suïcidi, respon amb serenitat: “Les persones que pensen en suïcidar-se no volen morir. El que volen és deixar de patir”.