Sarah Santaolalla i els fatxes

Recordo que el president Pedro Sánchez va manifestar al desembre que durant el 2025 el Govern central organitzaria cent actes posant en relleu el valor de la democràcia amb el títol Espanya en llibertat. De moment, ha organitzat un total d’UN ACTE dels CENT previstos. I som a 22 d’octubre. Pedro, canvia l’agenda, que no et va la planificació.

Paral·lelament, dilluns, en el transcurs del programa Mañaneros de TVE, la tertuliana Sarah Santaolalla va prendre la paraula i va dir: "Vox és un partit feixista i hauria de ser il·legalitzat". Ho va dir amb un to entre agre i enfadat que no em va agradar. Per cert: ¿per què el seu to sempre és el mateix i difícilment transparenta optimisme per defensar un argument?

A veure: si aquesta mateixa frase la traslladem als anys 70 en el context d’aquella televisió feixista, el que seria propi seria sentir: "El socialista és un partit que hauria de ser il·legalitzat". La frase és la mateixa que fa 50 anys, però amb actors canviats de bàndol.

La democràcia atresora una arma que es denomina tolerància, que mai va ser defensada per la dictadura. Per aquest motiu la frase de Sarah Santaolalla és una mala fotocòpia del que podríem sentir en altres èpoques. Ara Santaolalla s’ha convertit en l’arma llancívola mediàtica de l’esquerra, en la qual val tot. És el paper que li han atorgat i que ella voluntàriament ha acceptat.

Notícies relacionades

La comunicació amb els fills

L'editorial d'Elisabet Cortiles a 'El segon cafè': Lluitadors invisibles

En el periodisme esportiu se sol explicar que per molt que un comunicador defensi un futbolista o un club cap d’ells et pagarà la hipoteca. En el terreny de la política passa exactament el mateix, però a més quan algú entengui que la teva presència és prescindible o la teva figura erosiona la imatge de qui ara defenses acabes desapareixent.

La pitjor publicitat que algú pot fer és assenyalar constantment el teu adversari.