Eduardo Mendoza: "Tothom està indignat per alguna cosa, però jo no, vivim formidablement"

Va guanyar vostè el premi Planeta. Molts diuen que aquella va ser l’última edició en què es va competir de debò per literatura de qualitat. Ara sembla més mediàtic, amb guanyadors vinculats a la televisió i l’espectacle. ¿Creu que va ser vostè l’última gran aposta per l’alta literatura?

Jo crec que el pobre premi Planeta està una mica demonitzat. Hi ha hagut de tot. És impossible que un premi que es concedeix cada any mantingui un nivell constant de qualitat. Però gairebé tots els escriptors hi hem passat perquè és molt temptador. I, és clar, alhora, són molts diners i l’editorial ha d’amortitzar-lo. En el seu moment el premi era un milió d’euros, que l’autor no rep íntegre, perquè Hisenda està esperant a la porta amb el sac obert. En fi, el Planeta és el que és: una gran festa del llibre. És el premi dels premis, del qual tothom parla. Després estan el Nacional o el Cervantes, però el Planeta continua sent el més mediàtic. I, per descomptat, té el seu propi públic, molt ampli i molt respectable. Dit això, crec que el panorama editorial actual està molt bé. Hi ha grans grups, sí, però també moltes editorials petites que estan publicant coses molt interessants, molt cuidades, amb un treball gairebé artesanal. I això els permet sobreviure i mantenir la diversitat.

Als EUA hi ha una onada de censura i cancel·lacions: biblioteques, escoles i universitats prohibeixen llibres com ‘Cent anys de solitud’. ¿Creu que alguna cosa així podria passar a Espanya?

A Amèrica encara perviu, junt amb molta llibertat, un corrent purità molt fort. De tant en tant els dona per la caça de bruixes. I, bé, en part tenen raó: hi ha coses que no és bo dir o fer. Però d’aquesta base raonable es passa a extrems ridículs. Trump, per exemple, sembla un personatge còmic, però cal anar amb compte. També Hitler feia riure al principi, amb aquell bigotet, i Chaplin l’imitava. Mussolini també era un bufó. I ja sabem com va acabar allò. Que alguna cosa faci riure no significa que sigui inofensiva.

Confessa ser un gran aficionat a les sèries de televisió. ¿A quina està enganxat ara?

Ara mateix, amb cap en concret. Les sèries, com tot, s’esgoten. N’he vist tantes que ja començo a recórrer a títols de pa sucat amb oli (rialles). Hi va haver una època de sèries fantàstiques, millors que el cine: El ala oeste de la Casa Blanca, The Wire, Los Soprano... Jo soc un espectador disciplinat: veig només un capítol al dia. Em tinc prohibit veure el següent, perquè estan fetes per a això, per dosificar-se. Així em duren més. Però últimament es repeteixen molt. M’han recomanat Task, he de veure en quina plataforma trobar-la. Tot i que ja les tinc totes, i cada mes se me’n va una fortuna en subscripcions.

Vostè ha sigut sempre un escriptor molt lligat a Barcelona. ¿Com ha vist l’evolució de la ciutat?

Quan jo era jove, Barcelona era una ciutat completament desconeguda. Ningú hi anava si no tenia una cosa per fer: un familiar, un negoci... res més. No era un destí turístic. Però de sobte les ciutats es van posar de moda, va arribar el turisme urbà. I durant la Transició, a més, la gent sortia al carrer. Hi havia festes als barris, sopars populars, orquestres a les places. Barcelona va començar a tenir una personalitat pròpia. Per llavors jo vivia entre Nova York i Barcelona, i clar, Nova York tenia –i té– un caràcter molt fort: els seus barris, la seva diversitat, la seva llegenda, el cine, la música... Em va inspirar per mirar la meva ciutat d’una altra forma. Vaig descobrir que Barcelona tenia també un passat turbulent, canalla, fascinant.

¿Va ser feliç en aquells anys?

Sí, sí, van ser anys formidables, tot i que molt curts. Al principi, durant la Transició, tot era molt violent i hi havia por. Després, quan vam veure que la democràcia funcionava, va venir una explosió de felicitat i d’il·lusió. Després va arribar el que es va dir el desencant, que crec que va ser exagerat: exagerem la il·lusió i també la desil·lusió. Les coses es van posar al seu lloc. Però sí, va ser una època única. Clar, també van arribar la droga i la sida, que van colpejar fort la joventut i van frenar aquesta eufòria. Va ser un final abrupte per a una època lluminosa.

Avui les xarxes semblen dominar el món cultural. Per publicar sembla més important tenir cent mil seguidors que escriure bé. ¿Com veu aquest panorama?

Per sort, he viscut una època molt bona. Ara ja vaig de retirada i no em preocupa. Hauria de posar-me a estudiar coses com la intel·ligència artificial, i no em ve de gust. Vaig començar a llegir sobre el tema i el vaig deixar: que s’apanyin els que venen darrere. No crec que la situació sigui tan greu. És veritat que ara estem a l’era de la indignació: tothom està indignat per alguna cosa. Jo no. Al contrari, em sembla que vivim formidablement. He viscut molt fora –fins fa poc tenia casa a Londres– i quan sento la gent queixar-se d’Espanya, penso: no sabeu com de bé es viu aquí. És veritat que hi ha problemes, però intenta arreglar una aixeta a Alemanya o anar a la Seguretat Social a Anglaterra... Ja veuràs. Crec que la indignació actual és, en part, perquè no tenim res millor a fer.

La verdad sobre el caso Savolta es va convertir en un clàssic gairebé instantani i s’estudia a les escoles. ¿No sent vertigen al pensar que pot enganxar o espantar joves lectors?

Sí, clar, és una responsabilitat, però també una gran satisfacció. Al principi a les escoles es llegia El caso Savolta i Tiempo de silencio, que no era meu, tot i que molts me l’atribueixen (rialles). És una novel·la que exigeix un petit esforç, però no molt. I a canvi ofereix una lectura amena, divertida. M’he trobat amb molta gent que va començar a llegir gràcies a aquest llibre. Fins i tot Pérez-Reverte em va dir una vegada que li van venir ganes d’escriure al llegir-ho a l’escola. Crec que ajuda que sigui una història propera, escrita per algú viu, que passeja per la mateixa ciutat que tu. No per un senyor amb estàtua. Això estimula molt.

Notícies relacionades

La Granja Vendrell reneix aliena a les modes

Art, ignorància i protesta

¿S’ha sentit ben tractat pel cine?

Diria que no. Així com he tingut molta sort en altres coses, no vaig agafar una bona època del cine espanyol. Els guions eren fluixos, els pressupostos irrisoris, la tècnica matussera... Les adaptacions van sortir malament. La verdad sobre el caso Savolta potser és la que es deixa veure, però La ciutat dels prodigis s’hauria d’ensenyar a les escoles de cine com a exemple del que no s’ha de fer. L’any del diluvi va començar bé, però es van quedar sense diners: rodaven una presa i ja està. Fins i tot a Savolta va passar: hi havia una escena amb joies i en la següent ja no estaven, perquè el prestador se les va emportar. De vegades sorgeixen propostes per a noves adaptacions, fins i tot de plataformes com Netflix o Amazon, però després es queden en res. I ja no tinc ganes de més.