Tete Montoliu: virtuós, geni i estrella, en un llibre que commemora el seu 90è aniversari

S’han escrit moltes pàgines sobre ell al llarg del temps, incloent les de la ‘Casi autobiografía’ de Miquel Jurado el 1998, i a tot aquest cos bibliogràfic afegeix ara Pons Macías, periodista i programador musical de llarg vincle amb el jazz, un relat diferent, una biografia coral en què músics, agents de la indústria, periodistes i figures del seu entorn fan confluir els seus testimonis i reflexions. ‘Round about Tete’ (publicat per Libros del Kultrum) recrea la peripècia del pianista no només des d’angles variats, sinó que cola apunts sobre les seves zones d’ombra: el seu proverbial tarannà impredictible, el seu tracte de vegades sec o malcarat i algun episodi artístic reprovable.

La sorpresa, l’inesperat

Parla en primer terme per ell un dels seus grans admiradors, Paquito D’Rivera, en el capítol titulat molt il·lustrativament ‘Un auténtico ciclón’. Recorda que veure tocar Montoliu (1933-97) a La Cova del Drac era «com somiar despert», i identifica un no sé què capaç d’elevar-lo per sobre d’altres extraordinaris pianistes en el seu «fraseig imprevisible», un estil en què «la sorpresa, l’inesperat, era marca de la casa». També en el tracte ordinari: una nit, tocant al Canadà, se li va acudir llançar-li una petició. «¡Toca un pasdoble, ‘gallego’!». La seva resposta: «Et perdono que em diguis ‘gallego’, fill de puta, ¡però si em dius espanyol t’escanyo!».

El músic a qui Dexter Gordon va qualificar com el «Gran Senyor from Catalonia», i que, per al promotor Julio Martí és l’únic català universal de l’àmbit musical juntament amb Pau Casals, deia ser «de l’ala esquerrana de Convergència», indica Lluís Cabrera. «I jo li demanava que m’expliqués què significava això». Montoliu evitava els aduladors, assenyala, i «preferia l’enfrontament a l’afalac». Comparteix alguns dels seus desacords, com quan li deia que els estudis musicals no servien per res i que no feien cap bé. A ell, el creador del Taller de Músics.

Cabrera al·ludeix a l’«infaust concert» amb Mayte Martín en el Festival de Blues de Cerdanyola, el 1994, en el camí que els portaria al seu memorable disc conjunt ‘Free boleros’. Montoliu s’havia begut «mig Escòcia» i aquella nit va tocar com si mirés de boicotejar la cantant, entrant a deshora o forçant-la a adoptar tons altíssims. Un episodi evocat també per Martín, que mira de treure-hi ferro si bé no s’estalviar la descripció severa dels fets. «Tete va ser una persona molt carinyosa amb mi, des de la seva particular definició de carinyo».

Però Montoliu va pesar tant en l’escena jazzística catalana del seu temps que la seva figura va venir a ocupar gairebé tot l’espai, a la qual cosa van contribuir «les seves crítiques ex cathedra als músics locals de la següent generació», fa notar Pere Pons Macías en el capítol final. Un aspecte que sempre va fer parlar. Llums i ombres, assenyala l’autor, que va tractar Montoliu en els seus últims anys i fa notar la seva generositat i amabilitat, fins i tot amb el permanent «fibló de la sornegueria».

Àlbum rescatat

Notícies relacionades

Adeu a l’acadèmic Francisco Rico, l’últim dels humanistes

Polanski estrena la seva pel·lícula més execrable

Els recordatoris del 90è aniversari s’han redoblat aquests dies amb l’edició d’un concert històric, el del Tete Montoliu Trio (amb Horacio Fumero al contrabaix i Peer Wyboris a la bateria) i la veu de Laura Simó, registrat el 1994 en el Festival de Jazz i Blues de Calella. Un àlbum titulat ‘Together again’ que recupera una gravació que Simó havia guardat amb zel des d’aleshores. La cantant escriu al llibre de Pere Pons Macías sobre el seu do musical, destacant que «acompanyar una veu no ho sap fer tothom, per bon pianista que sigui un».

Associat a aquest llançament, Laura Simó pren part en un recital commemoratiu, ‘Tot celebrant Tete & Big band’, de l’Ignasi Terraza Trio i el Girona Jazz Project, amb la implicació de Perico Sambeat. Un poderós equip que es presenta aquest divendres a l’Auditori de l’Once. En el volum de Pons, Terraza recorda com es va acostar a Tete Montoliu sent un pianista molt jove. «Per a mi era un referent pel fet de ser un músic de jazz i un músic cec, sobretot pel que suposava com a exemple, ja que entenia que em podia dedicar a fer música sense que el fet de ser invident fos una limitació», explica a les pàgines del llibre. Una altra raó per afegir al record d’aquest músic que, com apunta Pedro Iturralde, evocant el seu peculiar humor, deia que tocava com els negres perquè era així com es veia reflectit al mirall.