Rosa Ribas: «Vaig imaginar un ‘Make Barcelona great again’ trumpaire, una versió catalana del populisme»

Igual com Barcelona va acollir l’Exposició Universal del 1888 o la Internacional del 1929, ¿com és que encara no se li ha acudit a ningú un projecte similar per al 2029? Perquè la capital catalana «torni a brillar com la Ciutat dels Prodigis», amb permís d’Eduardo Mendoza, amb una il·lusió que serveixi per treure-la de «la depressió col·lectiva en què està sumida, tornar-li l’orgull, el cosmopolitisme, el lideratge». Els dies que corren, bé podria ser una promesa electoral de qualsevol alcaldable. Però no. És la idea que vehicula ‘Nuestros muertos ’(Tusquets), que culmina la trilogia negra de la memorable, i disfuncional, família de detectius Hernández. Li va sorgir a Rosa Ribas (el Prat de Llobregat, 1963) quan després de viure durant 30 anys a Alemanya, en fa dos es va mudar de nou a Barcelona.

«Em vaig trobar que es parlava molt de depressió i d’una ciutat en decadència, tot era trist. I en moments així sempre hi ha qui es presenta com a salvador, amb grans negocis que emprenen colles d’oportunistes que m’imagino amb aquells ulls de l’Oncle Garrepa amb el símbol del dòlar. Vaig pensar en un ‘Make Barcelona great again ’ trumpaire. És el discurs ayusista. El populisme és a tot arreu i jo en mostro una versió catalana. La gent és molt crèdula», lamenta l’escriptora. 

Els Hernández, que el lector va conèixer en ‘Un asunto demasiado familiar’, van patir a ‘Los buenos hijos’ una pèrdua que va significar una dura estocada emocional i va dissoldre l’agència de detectius. «Comparteixen el dol i una tristesa enorme, i el com sobreposar-s’hi. Es van dispersar i ara busquen una cosa que els pugui tornar a unir». El «catalitzador» és la desaparició d’un jove emprenedor amb infinitud de contactes i ideòleg d’aquesta Exposició Internacional 2029.

«En tot gran projecte o esdeveniment que comporta obres d’infraestructura, subcontractes... hi ha corrupcions i intermediaris enduent-se diners. A Alemanya hi ha hagut fracassos com el de l’aeroport de Berlín o la Filharmònica d’Hamburg, amb pressupostos que s’han multiplicat per cent. O els pispes de les mascaretes de Madrid a l’inici de la pandèmia, comissionistes sense escrúpols que continuaven sortint a l’‘¡Hola!’ i només pensaven a fer una estafa monumental a costa de la gent que moria per falta de material mèdic», s’indigna Ribas recordant el que li va inspirar la història. 

El «no l’hi diguis a ningú» que es diuen els uns als altres els personatges demostra fins a quin punt «els secrets són el fil conductor» d’una sèrie que l’escriptora no descarta recuperar en el futur però que, gens amant de les sagues llargues, aparca per treballar en un llibre més assagístic del qual no vol revelar res. «Menteix qui diu que no té secrets. Tothom en té: coses que no volem que se sàpiguen perquè ens avergonyeixen o perquè són el nostre taló d’Aquil·les...», constata. «Però compartir-los amb uns i amagar-los a altres també serveix per crear xarxes de complicitat i vincles subterranis entre els personatges –afegeix–. Tot i que els grans secrets els van corcant».   

La moda de les fotos mortuòries

Dedica ‘Nuestros muertos’ a l’escriptor, i amic,Alexis Ravelo, mort al gener. «Et queda una sensació d’irrealitat. Em va deixar muda. Mai imagines l’absència d’algú amb tanta energia, amb tantes ganes de fer coses, sempre rient. Als festivals de novel·la negra el primer que senties era el seu riure», recorda Ribas, que a la novel·la aborda el tema del dol. «Amb els anys acumules dols i aprens a respectar totes les seves manifestacions per rares que siguin. Davant la pèrdua absoluta, irreparable, uns fugen, d’altres s’hi recreen, d’altres ho viuen de forma més íntima...».

Al llibre, Mateo, el pare, va al cementiri per parlar amb els seus morts. La Lola, la matriarca «que mou els fils de la família», amb una malaltia mental i alcoholisme que continuen marcant el marit i els fills, es deixa portar pel morbo de les fotos de morts que es van popularitzar al segle XIX. «Com la que vaig trobar a internet de dues noies. Impressiona imaginar el dolor de la família mentre vestia els cadàvers i col·locava els cossos com si encara fossin vius per fotografiar-les i recordar-les. És una altra manera de sobreposar-se al dolor, per absurda i macabra que ens pugui semblar». 

«Els Hernández –destaca l’autora de ‘Lluny’–, tots porten molts morts a les espatlles i han de viure amb això. Es mouen a la zona grisa i de vegades en la negra. S’han tacat de sang aliena. Tots haurien de ser a la presó. Traspassen els límits amb naturalitat i, malgrat tot, com que són els bons de la novel·la, el lector accepta el que fan encara que sigui il·legal. Això et porta a veure els teus propis límits».

Notícies relacionades

‘Fairy ballroom’, explosió de màgia i sensualitat

Delícies per ballar plorant

Ribas ho enllaça amb la venjança. «És reprovable, però narrativament és molt agraïda. ‘El comte de Montecristo’ és la gran venjança, implacable, elaboradíssima, satisfactòria. Quan es té necessitat de justícia, la ficció et permet canalitzar aquest desig. Pots tenir totes les fantasies venjatives que vulguis, però en la vida real probablement no les portaràs a terme».

Els decibels de Barcelona

A ‘Nuestros muertos’ es llegeix: «‘Un día más cruzando Barcelona. Pitidos, gritos, frenazos, roces, golpes y mucha mala leche’». «Soc jo, sí. Esta novela la escribí en Barcelona y se nota el fortísimo contraste con Fráncfort. Al principio estaba aturdida. Es una ciudad maravillosa, pero en el libro se nota todo ese ruido, los decibelios de Barcelona. Y los olores. I la mala llet».