Desperfectes
Quan Sánchez va perdre el copalta
Pedro Sánchez ha sotmès el PSOE a un estrès tan ferotge que ja no té manual de resistència a mà, ni camuflatge possible: ara depèn estrictament d’un baló d’oxigen que controlen Puigdemont, Otegui i alguns més. El savi Montesquieu deia que la corrupció de tot govern gairebé sempre comença amb la dels seus principis.
En presentar-se a l’elecció com a secretari general del PSOE el 2014 i el 2027, Pedro Sánchez va guanyar amb avantatge. Com ara sabem, Santos Cerdán i Koldo García van fer ús de malifetes electorals pròpies d’una maquinària caciquil. ¿Van ser tan sols dos vots o és que en van ser més? ¿Què va passar amb l’urna amagada darrere d’un plafó? Potser es vagi sabent i encara que els dos processos electorals interns ja siguin aigua passada, és inevitable que quedi sota zero el grau de confiança en si mateix que necessita un partit que governa. Sabem que Sánchez no dona importància als dos vots i que Madina en tingué notícia i no volgué impugnar la votació per no fer mal al seu partit. Semblaria que fos ell qui preservava la confiança necessària i Sánchez la menyspreava. Finalment, era una qüestió de principis.
A l’il·lusionista Pedro Sánchez se li han extraviat el barret de copa i els conills. Ja no pot treure més coloms del clatell de la Moncloa. A partir d’ara, trepitjarà les moquetes de Brussel·les amb el pas tort d’un ego malferit, més pendent d’unes causes judicials i d’altres que de les qüestions d’Estat, si és que alguna vegada li han interessat en la forma deguda.
Els xocs interns del PSOE han saltat a l’escenari principal, ja no són un murmuri entre bastidors. Com fatalment va passar als anys trenta de manera gairebé salvatge, importaran més aquestes tensions internes en el socialisme que els debats al Congrés dels Diputats: el que diguin Junts o el PNB comptarà més que el discurs socialista. L’estratègia que va dibuixar el PSOE incorporant-se al sistema-centre de la transició democràtica ha quedat esmicolat per Sánchez, els seus socis de govern i els seus suports parlamentaris, en realitat més conseqüents amb els objectius polítics que el líder socialista.
Al PSOE no li serà fàcil contenir l’aparició d’influencers i predicadors digitals que intentaran pescar xarxes en el buit polític que han generat successius escàndols que al final, per més que se’ls considerés notícies falses, han sortit de sota l’estora. Haurem d’estar més atents a la peripècia judicial de Koldo García que a l’eventualitat d’un xoc nuclear entre l’Iran i Israel o al sistema de poder a la Unió Europea, amb una lamentable pèrdua de pes d’Espanya.
Quan Pedro Sánchez va demanar perdó als espanyols dijous passat, no és que fortifiqués un tallafocs; en realitat, estava donant pas a una guerra de trinxeres en el PSOE. Vet aquí una forma més aviat grollera de commemorar els quaranta anys de l’adhesió d’Espanya a la Comunitat Europea.
