Victoria Szpunberg, dramaturga: "El millor premi és portar a escena les obres que vull fer"

Fa 25 anys que escriu teatre però molta gent l’ha descobert amb ‘La tercera fuga’. ¿Com s’ho pren?

Ha tingut un èxit impressionant al TNC, amb el públic dret cada dia a l’acabar la funció. Treballo des de fa molts anys, però que la teva freqüència connecti amb la del públic requereix temps. Potser el meu teatre abans no s’entenia tant com ara. M’agrada veure-ho així. Una de les coses més importants per a mi és connectar. Però, compte, hi ha d’haver un diàleg entre connectar i no trair-te. Ara la meva freqüència i la del públic estan connectades i em fa profundament feliç. Noto un reconeixement.

¿La veurem estrenar en importants teatres privats? S’ha mogut principalment al Lliure, la Beckett, el TNC....

En realitat tenim pocs espais públics en condicions, espais on es pugui treballar bé i que tinguin visibilitat. I passa tant a Barcelona com a Catalunya. El teatre privat està fent molt bona feina. Hi ha sales la programació de les quals no es diferencia gaire de la d’algun teatre públic o molt subvencionat. He tingut converses amb teatres privats però ja es veurà perquè depèn molt de les persones que tenen al capdavant, de les seves mirades i dels seus objectius empresarials. Falta que ens entenguem, només això.

Les seves obres tenen a veure amb la seva vida. ‘L’imperatiu categòric’ va partir dels seus problemes per trobar pis a Barcelona.

Escric a partir del material que m’ofereix la vida, tant si són qüestions íntimes com temes més generals, però també de converses que sento pel carrer. Soc molt observadora. Però a les meves obres procuro no quedar-me en el jo. Evito fer obres estrictament autobiogràfiques. La meva identitat no és en un primer pla en les meves obres, intento que dialogui amb la imaginació, amb la fabulació. Busco abastar una cosa més àmplia, que no sigui només la meva ferida o els meus problemes.

¿Quines diria que han sigut les obres més importants que li han permès avançar?

¡Que difícil! Ara mateix, La tercera fuga. És l’obra que més m’ha mobilitzat perquè toca un tema personal dolorós que, no obstant, he pogut desenvolupar des d’un lloc tan lúdic com compartit, col·lectiu i vibrant. A més, ha tingut una recepció tan bonica i tan real. No ha sigut sofisticada, o un obra que només comenten intel·lectuals. Ha arribat al cor de la gent. Que una cosa que té a veure amb una ferida íntima arribi a ser una cosa col·lectiva que toca molta gent és brutal. I con una obra de més de dues hores. Ha sigut un gran repte.

¿Alguna altra?

¡Quin compromís perquè estimo totes les meves obres! Últimament he fet L’imperatiu categòric i El pes d’un cos, que han funcionat molt bé. Totes tenien a veure amb coses molt íntimes. A El pes d’un cos hi apareixia la meva germana i la malaltia del meu pare. Però hi ha una obra que m’ha ajudat moltíssim a descobrir el teatre que jo volia fer, que és La màquina de parlar. Va suposar una inflexió no en l’acceptació externa del meu treball, sinó en l’acceptació interna. I allà hi ha la clau, perquè em vaig dir: "Aquest és el tipus d’obra que vull fer». És molt interessant que primer ho reconeguis tu i després, la resta de gent. Si els altres et reconeixen abans que ho hagis fet tu mateixa és perillós.

Però no va tenir tant d’èxit quan es va estrenar el 2007.

La màquina de parlar no va tenir l’èxit que mereixia i no ho dic des de la vanitat. Considero que les interpretacions tant de Sandra Monclús com de Marc Rosich i de Jordi Andújar van ser brutals. Quan la vam reposar 10 anys després va ser molt millor. En el seu moment va ser molt innovadora i, de fet, s’ha traduït a més d’una desena d’idiomes i s’ha estrenat en molts llocs.

Recorre a la integració de diferents disciplines.

Algú dirà que jo faig teatre de text, però en realitat no concebo el text com una cosa estancada o convencional. No és una cosa monolítica. M’interessa la coreografia del text. Com que tinc un passat de ballarina, això m’ajuda a ajuntar aquesta part més sensorial i coreogràfica amb la part textual. Per a mi el text no és una qüestió conceptual perquè té a veure amb una qüestió escènica, rítmica, sensorial.

Demà serà als Premis Max a Pamplona, amb L’imperatiu categòric. ¿Quina importància li dona als guardons?

Els premis suposen una bona empenta i a tots ens agrada que ens afalaguin i ens diguin que ho estem fent bé. Però, sincerament, el millor premi és treballar i estar connectada amb el que faig, poder viure d’això i portar a escena les obres que vull fer. Aquest és, sens dubte, el gran premi.

I després d’haver triomfat al TNC, ¿què és el següent?

Vull descansar una mica. Faré dos projectes més petits on no seré a primera línia. I estic preparant la possibilitat de tornar a muntar La tercera fuga. Tant de bo surti. A part d’això em dedicaré a preparar textos i obres per a la temporada que ve no, per a la següent. També continuaré fent classes. És una cosa que disfruto molt. Estar en contacte amb gent jove m’estimula, em posa molt les piles. També m’ajuda a entendre el meu present, l’actualitat. Em posa en risc i m’obliga a formar-me constantment.

¿Quin paper ha jugat la sort en la seva carrera?

La meva vida és un miracle. Soc molt conscient d’on vinc. Vaig néixer a l’Argentina en mig d’una dictadura brutal i els meus pares i jo ens vam salvar pels pèls. ¡Per cinc minuts! Ens venien a buscar a casa i ens vam escapar just a temps. La tercera fuga ho explica. Així que tinc consciència del privilegi que suposa haver nascut i estar viva.

Notícies relacionades

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Billie Eilish regna de valent i amb intimitat

I de formar part d’una generació de creadors catalans.

La dramatúrgia catalana està en un bon moment, sí. Quan començava hi havia pocs dramaturgs. En la meva trajectòria he tingut molta feina de manera continuada però també he topat amb esculls. Jo m’ho he treballat molt, no crec que m’hagin regalat res. Tampoc crec que hàgim de patir per realitzar-nos però les dificultats et fan madurar. Equivocar-te t’ensenya coses. Tinc col·legues a qui admiro un munt i sentir que formo part d’un grup m’agrada perquè en la família del teatre català hi ha gent extraordinària.