Les treballadores de la llar busquen un lloc en la cultura

"Me paso el día limpiando", escriu María Agúndez (Saragossa, 1990) a la primera pàgina, també a la primera frase, de la novel·la Casas limpias (Temas de Hoy), una obra que apunta cap al que gairebé ningú vol veure amb l’objectiu de retratar amb humor pervers el que ningú vol fer. Donar llustre, deixar-ho tot ben net i embolicar-se en totes les derivades imaginables del capitalisme domèstic. "Los martes hago una limpieza general. El resto de la semana aspiro la casa, sacudo los sofás, coloco los cojines y pongo dos lavadoras. Con regularidad, vacío de pelos el depósito de la ducha, que es algo parecido a purgarme. Cuando no estoy limpiando, estoy pensando en limpiar", continua la també autora de Piscinas que no cubren.

Només que qui neteja o qui pensa a netejar, tant és, no és ella, sinó la Sol, la protagonista d’una novel·la que ve a coronar un incessant degoteig de ficcions relacionades amb netejadores i treballadores de la llar. Llibres, sèries i pel·lícules que en realitat no van de tasques domèstiques, sinó de supervivència, precarietat i lluita de classes. O lluita a seques. "La relación entre señores y sirvientes fascina y horroriza a partes iguales por su ambivalencia, se debate entre la distancia y la intimidad, entre la armonía y la violencia, entre la lealtad y la rebeldía", escriu Alizée Delpierre en la novel·la Servir a los ricos (Península).

Reconquestes socials

En aquest llibre, la investigadora francesa parla de La ceremonia, de Claude Chabrol; de l’oscaritzada Paràsits, i dels escalafons socials de Downton Abbey. De Diario de una camarera, Un corazón sencillo i Eugenia Grandet. Mirbeau, Flaubert i Balzac per obrir boca, i Renata sin más, de Catherina Guérard, i Las criadas, de Jean Genet, per entrar en matèria. Clàssics domèstics del segle passat que es van renovant periòdicament amb nous títols i missatges cada vegada més ajustats a uns temps de disputes i reconquestes socials. "¿Qué sentido tiene una sociedad en la que hay que liberarse de las tareas más vitales, en un sentido literal y figurado, y dejarse servir por pobres, inmigrantes y mujeres?", es pregunta Delpierre. La resposta potser es troba en els fotogrames d’Invisibles, una sèrie que va portar a la petita pantalla les vicissituds de les cambreres d’hotel ("ningú les veu, tots les necessitem", deia l’eslògan promocional), o en la línia de Roma, pel·lícula d’Alfonso Cuaron que va visibilitzar la submissió de les treballadores de la llar.

"Un dia, en un sopar amb amics, no sé com es va acabar parlant del fet que, en les parelles que tenien assistenta, només elles tenien el seu número de telèfon. Un d’ells, directament, no sabia ni com es deia la seva netejadora", recorda ara Agúndez. Va ser així com va néixer una novel·la que fa diana en unes quantes contradiccions: ¿són compatibles el progressisme i el servei domèstic?; ¿hi ha feines precàries millors que d’altres?

Perquè la protagonista de Casas limpias, mare novella i noia per a tot a les ordres d’un artista, passa de tenir dues dones de fer feines a convertir-se ella mateixa en treballadora de la llar. ¿Inversemblant? Potser no tant. "Ho fa gairebé per necessitat emocional. A veure, la paia és una pija; és gairebé una solució al seu estat d’ànim. Però sembla que pel seu entorn social no li correspon: si ets de Sarrià, només pots fer feines que corresponguin al barri de Sarrià".

Coexistir amb els poderosos

En un extrem hi ha Marie Kondo; en l’altre, la vida de veritat. "Jo vaig treballar com a dona de fer feines en hotels i puc veure a través dels ulls dels servents: persones ignorades que van coexistir amb els poderosos", va explicar durant la gira promocional de la novel·la El retrato de casada l’escriptora irlandesa Maggie O’Farrell.

Notícies relacionades

Nathy Peluso fa vibrar el Sónar amb un enèrgic directe

Billie Eilish regna de valent i amb intimitat

Tornant a Casas limpias, un altre dilema: la relació que s’estableix entre ocupadors i empleades. O, com anuncia amb gran xivarri la faixa promocional: "¿Y si ellas no quieren ser ‘como de la familia’?". La resposta, en aquest cas, la té la Roxana, la cuidadora paraguaiana que tanca el llibre amb un cop de gràcia magistral. "La gent s’ofèn molt quan una assistenta els deixa. ¡Amb tot el que han fet per ella i se’n va! Hi ha certs personatges al llibre que posseeixen aquesta energia perversa –explica Agúndez–. Després hi ha el llenguatge: la manera com parlen de les treballadores les mamis: ‘la tinc a casa, te la deixo’. Són com l’attrezzo de la llar".

La Diana i l’Emily són les dues noies que ajuden la Sol a Casas limpias. Però no tot serà crítica social i denúncia saberuda. O potser sí, ves a saber. "Para limpiar el salón, empiezo por una librería que hay enorme, que parece hecha a medida. Voy quitando el polvo por cada módulo [...] cuando, por sorpresa, me encuentro con una notita que dice así: ‘No hay dinero dentro de ningún libro’". Ja t’està bé, Jeeves.