Editorial
El PSOE ha d’actuar
Malgrat la gravetat, la resposta dels socialistes ha sigut d’allò més tèbia i la regeneració del partit és necessària
Les revelacions de l’informe de l’UCO, més enllà de la sordidesa i de la gravetat dels detalls que es van coneixent, suposen una perillosa amenaça per al PSOE, el més vell dels partits espanyols, ja que fan que plani sobre ell l’ombra de sospita d’una corrupció generalitzada. El fet que els seus dos últims secretaris d’organització, que és el càrrec més rellevant del partit des del punt de vista operatiu i el responsable del seu dia a dia, s’hagin vist obligats a dimitir com a conseqüència del cas Koldo, fan difícil sostenir la idea que es tracta de casos aïllats, de pomes podrides, sense implicacions en la resta de l’organització. Per no esmentar que tampoc resulta creïble ja l’existència d’una conspiració de la dreta, d’alguns mitjans i d’alguns poders de l’Estat en contra del partit socialista.
De fet, a hores d’ara ja hi ha prou indicis per plantejar la hipòtesi que, més enllà de les pràctiques presumptament corruptes de José Luis Ábalos i de Santos Cerdán, limitades a un enriquiment il·lícit de tipus personal, podria existir finançament il·legal del partit. Una vegada més. I, tot i que segurament ara no és el moment de plantejar el debat sobre el finançament dels partits, sí que convé recordar que algun dia s’haurà d’abordar l’assumpte sense prejudicis i sense escarafalls perquè, al cap i a la fi, totes les reformes empreses fins ara en aquest terreny no han servit per evitar aquest problema.
Malgrat la gravetat de les sospites, la reacció del PSOE ha sigut d’allò més tèbia. Més enllà de demanar disculpes, de la dimissió de Cerdán –que, com Ábalos, encara no ha renunciat a la seva acta de diputat que li garanteix l’aforament– i de l’anunci d’una auditoria externa per fiscalitzar els comptes del partit, amb independència del control que exerceix el Tribunal de Comptes i que fins ara no hauria detectat cap irregularitat, no s’ha fet res. Ni tan sols l’obertura d’una investigació interna que permeti detectar possibles ramificacions organitzatives de la trama i depurar, arribat el cas, les responsabilitats. I molt menys l’assumpció de responsabilitats per part del Pedro Sánchez, donada la seva condició de secretari general.
En aquests moments, el partit es troba sota el domini de Sánchez i, tot i que hi ha una llarga llista de damnificats pel sanchisme, començant per alguns dels antics líders territorials que van perdre els governs de les comunitats el 2023 com Ximo Puig, Javier Lambán o Guillermo Fernández Vara, no hi ha una oposició articulada en el si de partit. De fet, en l’últim congrés celebrat al desembre es va produir un absolut tancament de files al voltant de Sánchez i els congressos autonòmics han consolidat el domini dels seus afins, entre ells alguns dels seus ministres. Existeix el risc, no obstant, que el monolitisme intern i l’absència de crítica explícita, més enllà del pesar generalitzat, acabi tenint conseqüències per al futur partit. Però, sent el PSOE una formació absolutament essencial en la política espanyola, cal que, bé amb l’impuls de l’actual direcció o bé amb el d’una alternativa, vagi al fons de l’assumpte i emprengui la necessària regeneració del partit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
