¡Qüestió de confiança!

I el cas Santos Cerdán-Ábalos-Koldo, que prova que dos polítics rellevants del PSOE i molt pròxims a Sánchez formaven una banda corrupta, no és una altra crisi d’una legislatura inestable, sinó una bomba atòmica. Com va dir la portada d’EL PERIÓDICO: La caiguda de Cerdán deixa Sánchez en l’aire. I el lehendakari Pradales assegura que s’ha acabat una fase de la legislatura i que no sap què ve ara. Exacte.

Sánchez va comparèixer dijous 25 minuts en to humil i adolorit. Va demanar perdó cinc vegades, va dir que mai va sospitar de Cerdán fins a l’informe de l’UCO, que no havien d’haver confiat en ell, que tenia una gran decepció, que una auditoria externa revisaria els comptes del PSOE, que nomenaria un nou secretari d’organització, que la crisi afectava només el partit i no al Govern central, i que la legislatura duraria fins al 2027, quan es tornaria a presentar.

¡Insuficient! Sánchez és alhora el secretari general del PSOE i el president del Govern central. I el descrèdit afecta tant el partit com el Govern i la seva persona. Va dir que "la contundència de la resposta seria proporcional a l’enorme decepció" i falta no ja contundència sinó rigor. En els àudios tot mostra el lladronici del trio Koldo-Abalos-Cerdán i no hi apareix un finançament il·legal del PSOE. Però hi ha sospites. Si fos així es podria dir que "qui a Gürtel mata, a Gürtel mor".

És veritat, no som allà. Però alarma la llarga i estranya confiança en Santos Cerdán. Quan Sánchez va cessar Ábalos com a ministre totpoderós va indicar, com a mínim, preocupació. I quan va esclatar el cas Koldo va exigir a Ábalos el cessament com a diputat, on l’havia mantingut. ¿Com, llavors, continuar confiant cegament –manar a Ferraz i negociació amb Puigdemont– en qui era des de sempre un íntim de Koldo i Ábalos? Hi ha, com a mínim, una estrepitosa fallada in vigilando. ¿Com confiar en un president que –menyspreador amb els seus enemics i molt ufà de la seva carrera– no veu que el seu col·laborador més pròxim és un corrupte cum laude?

En una democràcia normal –no tan polaritzada– l’escàndol conduiria a la dimissió del president. Però Sánchez, que sempre ha presumit de resiliència, vol seguir amb el seu projecte. La gran pregunta és si pot fer-ho sense perjudicar el seu partit i, encara pitjor, la normalitat política i constitucional. En la seva compareixença, va dir que seguiria perquè Espanya necessita certeses i estabilitat. Tot i que les dades econòmiques són positives i –malgrat totes les crítiques– Catalunya s’ha desinflamat, ¿està en condicions de garantir alguna estabilitat? ¿O anem cap a una llarga agonia que pot degradar-ho tot? Pregunto a un experimentat i retirat polític si creu que Sánchez pot sobreviure: "Hauria de ressuscitar... com Jesucrist".

Per destituir-lo, la Constitució prescriu la moció de censura amb un candidat alternatiu a president. Es va voler així protegir l’estabilitat governamental. És, alhora, una moció de censura i d’investidura. I Feijóo diu que no la pot presentar, però això només indica la seva impotència. No és una cosa positiva per a Sánchez.

Notícies relacionades

Cisma a la Segarra

¿Qui votaràs?

El president només podria aguantar amb una mica d’aire superant la qüestió de confiança fixada per la Constitució. Mostraria així que continua tenint el suport de la majoria de la sobirania nacional. No la vol presentar, perquè no ho tindria gens fàcil. Sánchez va arribar a president amb una moció de censura contra Rajoy per la Gürtel. Amb aquest precedent, ¿votar la confiança en qui ha confiat massa en Cerdán? I Sánchez té uns aliats –que ell ha elegit– que són molt diferents, i alguns molt complicats.

Però és la seva única oportunitat de poder seguir, sense relliscar inevitablement pel pendent d’una llarga, o potser no tan llarga, agonia. Sánchez, si no dimiteix, necessita la qüestió de confiança. ¿Què ha de fer Feijóo, que s’ha passat tota la legislatura demanant la seva dimissió? L’espai em força a deixar-ho per a l’article de dimarts.