Plensa submergeix Macbeth en el seu univers meravellós

Els qui no van quedar contents amb el resultat esgrimien com a argument la inexperiència de Plensa en aquests combats, però el cert és que el flamant ‘regista’ va batallar durant anys, colze a colze, amb directors d’àmplia trajectòria en teatre d’avantguarda que, al seu torn, es formaven en l’àmbit de la lírica com Àlex Ollé i Carlus Padrissa. Un bon laboratori a què Plensa va sumar ara el seu profund coneixement de ‘Macbeth’, perquè és un fanàtic declarat de l’obra del bard d’Avon, i específicament d’aquest drama polític, psicològic i surrealista. Els dos protagonistes, l’insegur assassí que arriba a convertir-se en rei d’Escòcia i la seva intrigant dona, Lady Macbeth, fa dècades que formen part de la iconografia de l’artista. Per això Plensa –que també firma els dissenys de l’escenografia i del vestuari– arribava a l’obra de Verdi amb els deures fets. I com que dirigir teatre dista bastant de la creació plàstica, es va envoltar d’un solvent equip conformat per Leo Castaldi en la direcció escènica, Nadia Balada als figurins, Marc Salicrú als decorats i Antonio Ruiz en la coreografia.

Les col·laboracions van donar com a resultat una lectura prou clara de l’obra amb l’esclat visual d’un parell d’escenes d’innegable mestria. Allà hi havia la seva meravellosa poesia escultòrica, el seu grafisme, els seus rostres distorsionats, els seus caps monumentals, els seus homes pensants... No hi havia ambient medieval ni gòtic, res d’això, perquè aquest muntatge se submergeix en el món de Plensa, que proposa el seu propi espai, amb les seves fronteres i atmosferes, i arrossega el fantasma de Duncan, a les aparicions, a les prediccions de les bruixes i al món oníric que neix del text de Shakespeare. Tot això va quedar imprès en unes caracteritzacions com d’un altre planeta en què manaven colors com el vermell, el negre o el blanc.

La producció –amb un cost pròxim als dos milions d’euros– va deixant veure les seves meravelles de mica en mica i, malgrat preveure’s com a visualment espectacular en tot moment, ho és per capítols. Una bona part del primer, el segon i el tercer actes presentava un escenari gairebé despullat en seqüències que, per damunt de tot, posaven el focus en l’acció en uns personatges desproveïts d’elements escènics en què recolzar-se –un recurs gastat que es veu que continua seduint–, però amb una arma infal·lible per defensar els seus drames: l’espectacular vestuari. Els protagonistes es vesteixen amb túniques, malles o vestits amb el segell de l’artista, amb les seves grafies inconfusibles. ¿Quan hi haurà la seva primera passarel·la?

Els mundialment famosos caps de Plensa apareixen en moments clau i sens dubte aconsegueixen impressionar per la seva espectacular i màgica volumetria, aquí accentuades per la meravellosa il·luminació d’aquest mag del color que és Urs Schönebaum. Plensa busca un equilibri i utilitza el recurs de les seves escultures en la seva justa mesura, deixant al temut buit una gran part del protagonisme, i en això encerta, ja que obliga a centrar l’atenció en el poder de la música verdiana, en l’acció i en l’actuació dels solistes. Tota l’atmosfera creada pel ‘regista’ s’alça hipnòtica i traspua una energia potent i de gran puresa –que recorda fugaçment les seves col·laboracions amb La Fura– portant el drama de Shakespeare a un espai poètic allunyat d’aquest món. La frase ‘Sleep no more’, que neix de l’obra del dramaturg anglès com un reflex de la culpa que arrossega el personatge de Macbeth després de matar el rei d’Escòcia i que li impedeix agafar el son fins a tornar-lo boig, té el seu moment de glòria en la introducció, frase que Plensa ja utilitzava a les seves escultures a finals de la dècada de 1980. La proposta, a més, és plena de dansa a càrrec d’uns ballarins que interactuen constantment amb el cor i els personatges, a més de donar vida als ballets propis de la versió francesa.

El gran pecat de l’escenografia, en tot cas, és que no ajuda la projecció de les veus pel fet de no tenir una adequada caixa de ressonància: si dos escenògrafs, Plensa i Salicrú, no van ser capaços de solucionar-ho, sí que es va aconseguir una eficient prestació portant els solistes a la boca de l’escenari.

Notícies relacionades

Plensa i el seu ‘Macbeth’ arrenquen amb èxit d’assistència

Jordi Savall triomfa al Palau al capdavant del seu Concert des Nations

Josep Pons, des del podi, va aportar una recreació musical eficaç i amb prou tensió teatral: va treure un so contrastat i equilibrat de la Simfònica del Liceu (tret de la borrosa batalla final), va donar llibertat als solistes vocals i va aprofitar al màxim les possibilitats del cor femení en les aparicions de les bruixes i del masculí a les batalles i emboscades, i va arribar al clímax en una excel·lent versió del cèlebre «Patria opressa».

El Liceu va comptar per a aquesta esperada estrena amb una Lady realment opulenta en la figura de Sondra Radvanovsky, la veuassa de la qual es va adaptar al pèrfid personatge com un guant, i va solucionar totes les seves escenes amb bona línia, domini de la coloratura, pianissimos i adequats greus desesperats. El Macbeth de Luca Salsi se li va acoblar amb total comoditat, sobrat de mitjans i expressiu, mentre que el Banquo d’Erwin Schrott es mostrava sempre segur. Gemma Coma-Alabert es va imposar en els moments necessaris com la Dama de Lady i el Macduff de Francesco Pio Galasso, en canvi, només va sobresortir en la seva ària, i enfocada com si fos una peça ‘verista’.