Jordi Savall triomfa al Palau al capdavant del seu Concert des Nations

La partitura ha tingut certa difusió sobretot per la seva introducció, ‘Le Chaos’, en la qual els elements (aigua, aire, terra i foc) neixen d’uns sons completament nous i a poc a poc s’‘apoderen’ de cadascuna de les seccions de l’orquestra, donant protagonisme a diferents instruments, però partint precisament d’un caos en què el compositor aplica dissonàncies revolucionàries per a l’època. A tall de música programàtica, l’obra sorprèn per la seva modernitat, atreviment i maduresa harmònica més que no pas per la bellesa melòdica. Servida amb especial delicadesa pels intèrprets, va servir de pòrtic ideal per al programa, tot i que el seu format, escrita per il·lustrar determinats moviments en escena, no acaba de funcionar com a concert. Savall, en tot cas, va saber equilibrar el so d’unes fustes que projecten poc però que van brillar pel seu protagonisme.

Notícies relacionades

Els ‘textos explícits’ i l’encant del dolentot

Mendoza vola a la FIL per passar el testimoni de la seva Barcelona literària

Georg Friedrich Händel i la seva ‘Música aquàtica’ li han brindat un gran impuls divulgatiu al gènere barroc, gairebé tant com el seu oratori ‘El Messies’. L’obra, les diferents seccions de la qual han passat a formar part de l’imaginari popular en ràdio, cine i televisió, s’estructura en diferents parts i han donat lloc a tres suites, la primera de les quals, en Fa major, HWV 348, és la que es va interpretar ahir a la nit, clavicèmbal inclòs. Transparència, elegància, claredat en el fraseig, virtuosisme a les trompes i una acció de conjunt admirables van ser les seves característiques.

En la segona part de la vetllada va regnar Christoph Willibald Gluck, de qui es va escoltar el seu fonamental Do Juan ou Le festin de Pierre, Wq. 52, un ballet-pantomima de Gasparo Angiolini basat en Molière que es va estrenar a Viena i que va marcar tota una fita en la història del gènere. En la vetllada d’ahir, Savall va optar per la versió més completa que, més enllà de la seva condició rítmica, en el seu cas sí que brinda prou varietat per transformar un ballet en una peça simfònica que prescindeix de la coreografia.