Cinc grans pel·lícules sobre periodisme

La mare de totes les pel·lícules sobre reporterisme d’investigació explica com els redactors del ‘Washington Post’ Bob Woodward i Carl Bernstein van destapar l’escàndol conegut com a ‘Watergate’, que finalment va provocar la renúncia de Richard Nixon com a president dels Estats Units. L’oscaritzat guió de William Goldman ofereix un relat dens i metòdic sobre com la història va saltar als titulars, i com va anar creixent com una bola de neu en descens a mida que l’informant conegut com a ‘Garganta Profunda’ proveïa d’informació els periodistes entre les penombres d’un pàrquing subterrani. Es diu que és la pel·lícula que més ha fet per omplir les universitats de periodisme.

Beatty va dirigir, va produir, va coescriure i va protagonitzar aquest monumental ‘biopic’ que contempla John Reed i Louise Bryant des dels seus inicis com a periodistes radicals d’esquerres fins a la seva cobertura de la revolució bolxevic del 1917, de la qual van tractar d’exportar als Estats Units l’esperit i l’idealisme. Basada en l’únic llibre de Reed, ‘Deu dies que trasbalsaren el món’ (1919), és un drama històric devastador, una història d’amor i una mirada a les complicades vides dels rebels de principis del segle passat. Però, sobretot, és una demostració del poder que la premsa solia tenir a l’hora de donar veu a la dissidència.

Basat en la història real d’un directiu de la indústria tabaquera que el 1996 va decidir revelar el secret més gelosament guardat en el seu negoci –les substàncies addictives que contenen els cigarrets– i del productor televisiu que va arriscar la seva carrera per donar-li veu, retrata al detall tant els mecanismes interns del periodisme com la seva capacitat per desafiar el poder i exercir de catalitzador per al canvi social. Els seus 160 minuts de metratge són una lliçó magistral de com la tensió dramàtica es crea i s’augmenta de manera sostinguda a través d’una successió d’escenes que denuncien la més tòxica avarícia corporativa.

Des del 1966 i al llarg de més d’una dècada, i malgrat no haver treballat mai com a reporter, l’il·lustrador del ‘San Francisco Chronice’ Robert Graysmith va arribar a implicar-se tant en la recerca de l’assassí conegut com a ‘Zodiac’ que va perdre la seva feina i el seu matrimoni en el procés. Mentre ho retrata, aquesta magnífica pel·lícula es mostra tan minuciosa i metòdica, tan entregada a sobrecarregar-nos d’informació i perdre’ns al laberint de les indagacions, que resulta inevitable sentir el pes de cada un dels seus 158 minuts. És una obra increïblement obsessiva sobre l’obsessió, una absorbent incursió en un embolic de detalls factuals i verificacions de noms de la qual, ni per als seus personatges ni per a l’espectador, hi ha manera de sortir airós.  

Rememora la investigació portada a terme el 2001 per un grup de reporters del ‘Boston Globe’ que va destapar un escàndol d’abusos sexuals a nens per part de membres de l’Església catòlica, i sosté la mateixa tesi que els articles resultants d’aquestes indagacions: que les dècades de violacions i estupres no eren només cosa d’unes pomes podrides sinó problemes endèmics en el si de la institució... Recorda un temps no molt llunyà en què l’ofici era més que buscar a internet: els seus protagonistes visiten biblioteques i arxius que fan olor de rata morta, reben cops de porta als nassos i, en general, dediquen a la seva feina el temps, la paciència i els mitjans de què la majoria de reporters actuals no disposen.