Entrevista

Alicia Giménez Bartlett: «L’abandonament en què va morir Rita Barberá és simptomàtic»

La creadora de Petra Delicado inicia una sèrie protagonitzada per les germanes Miralles, dues policies novelles, amb ‘La presidenta’, en què retrata la corrupció del PP al País Valencià

JOAN CORTADELLAS

Potser no és la primera novel·la negra sobre l’època daurada de la corrupció del PP al País Valencià, o sí. Però sí que és, creu Alicia Giménez Bartlett (Almansa, Albacete, 1951), la primera que s’inspira directament en la figura de Rita Barberá, que va ser alcaldessa de València aquells anys (1991–2015) i va morir de causes naturals en una habitació d’hotel de Madrid el 2016. En similars circumstàncies mor, o més exactament, és assassinada, Vita Castellà, la primera víctima de ‘La presidenta’ (Alfaguara), política popular al capdavant de la comunitat autònoma. En aquest nou títol, en el qual una nota inicial avisa que «tot i que alguns elements s’inspiren en la realitat [...] no es corresponen en cap cas amb persones ni fets reals» (frase suggerida pels serveis jurídics de l’editorial, revela), la gran dama del gènere policíac aparca per un temps la seva icònica i pionera inspectora Petra Delicado per iniciar sèrie. Ho fa apuntalada per les germanes Berta i Marta Miralles, dues sagaces policies novelles a qui les altes esferes encarreguen el cas convençudes que no aconseguiran esbrinar què va passar en realitat.

«No entenc com ningú ha escrit encara sobre Rita Barberá, un personatge de ficció tota ella, que per les seves característiques només calia traslladar-lo al paper. Com a dona jo simpatitzava amb ella, tot i que ideològicament estic als antípodes. Era tota una força de la naturalesa, sempre políticament incorrecta, bevent i fumant molt, malparlada, gai, fotent bronques cada matí a crits tot just entrar a l’ajuntament... era l’antidreta per si mateixa. Tot i que mai es va demostrar que s’hagués enriquit per corrupció –només va sortir allò del bolso de Loewe–, sí que la va facilitar, la va permetre i la va encoratjar al seu voltant. Aquesta és la pregunta que transmet el llibre –explica Giménez Bartlett–. ¿Per ànsia de poder, perquè és el principal per a un polític? ¿per desig de ser acceptada i estimada? ¿perquè el seu entorn la lloés?».

La societat ja no s’escandalitza pels casos de corrupció

«No crec que l’assassinessin –opina l’autora d’‘Donde nadie te encuentre’–. Penso que més aviat podria haver-se suïcidat. Tampoc es cuidava gaire. Però l’abandonament en què va morir quan tanta gent s’havia aprofitat del seu poder és simptomàtic. Al seu funeral van ser quatre. El partit [popular] la va tractar com una empestada. La radiografia del PP és sagnant i exemple marca de la casa perquè [Pablo] Casado no es va morir, però el van deixar en un raconet...».

La novel·la negra implica morts. «Les meves possibilitats de ser assassinada són les mateixes que les de qualsevol –valora–. No havia pensat si jugar amb la mort als meus llibres sigui una manera d’exorcitzar-la. Però hi ha coses que em fan reflexionar sobre que dur que és el final per a algunes persones, com els cossos que acaben en el dipòsit de cadàvers i que ningú reclama, dels quals no se sap ni la identitat i que als dos mesos passen a la fossa comuna».

Bartlett va bussejar en llibres periodístics i a l’hemeroteca en una reguera de notícies sobre la corrupció valenciana. «Faig una crítica molt directa, però és una novel·la. Ningú m’ha trucat, no. Les altes esferes no em fan ni puto cas, dubto que els serveis secrets m’espiïn i en tot cas s’emportarien una desil·lusió», diu somrient després d’afirmar que hi va haver episodis reals que va descartar reflectir, perquè «ningú se’ls hauria cregut, com allò de Barberá i Francisco Camps passejant en un Ferrari, o que un altre es va embutxacar els fons recaptats per al tercer món. Però no vaig poder evitar deixar anar que durant la visita del Papa no li van robar la mitra, perquè se l’havia deixat al Vaticà».

No crec que a Barberá l’assassinessin. Penso que podria haver-se suïcidat. Tampoc es cuidava gaire

L’autora, que fa cinc anys va deixar Barcelona per anar a viure a Vinaròs, al nord de Castelló, opina que «a València avui ja s’han sanejat les institucions i el govern actual va amb peus de plom davant la més mínima irregularitat, perquè la comunitat havia caigut en un desprestigi enorme. Sempre es deia ‘¡quins xoriços a València!’». Lamenta també que «la gent ja no s’escandalitza davant els casos de corrupció». «Imagino que perquè el ciutadà pensa que és una cosa endèmica, no té armes per lluitar contra ella i arronsa les espatlles. És el més perillós, que la societat s’impermeabilitza». No ajuden tampoc ni són precisament un exemple, afegeix, «els exemples d’inviolabilitat del càrrec, el que per ser rei o pertànyer a la monarquia puguis deslliurar-te’n o que segons la teva posició creguis que la llei serà més suau amb tu».

Recerca de la veritat

Notícies relacionades

Després de la biografia que va fer del personatge de Petra Delicado (‘Sin muertos’) i abans de tornar el 2023 amb un nou cas de la inspectora (a Destino) Giménez Bartlett s’ha divertit, admet, creant les tenaces germanes Miralles. «Elles són més lliures, més descarades. Volia mostrar com són les joves de trenta i tants, mostrar com s’expressen. No necessiten coartada intel·lectual per al que fan. Quan Petra es rebolcava amb un senyor deia que calia alliberar-se. Les germanes no necessiten ideologitzar un clau. Viuen juntes i es barallen com tots els germans. És el seu primer cas i se senten utilitzades. Això és un esperó per posar en valor la recerca de la veritat i ho fan amb una honestedat increïble». Totes comparteixen amb la seva creadora, assumeix, «l’amor propi i la vocació. Jo no he volgut fer una altra cosa per escriure».

I ho ha fet, assenyala la guanyadora de premis com el Carvalho, el Nadal i el Planeta, aplicant la seva recepta: «Llibres sense excés de violència, en els quals no hi ha això que sembla que tant mola avui de torturar les víctimes, en què sí que hi ha joc intel·lectual i una crítica de base sobre el que s’explica alhora que ofereixes entreteniment en una novel·la negra ben escrita. I humor, és bàsic veure la realitat amb un tapís irònic, perquè, si no, la realitat et menja».