Una de cada tres persones amb carnet de conduir sent pànic al volant: el 75% són dones

Es diu amaxofòbia (d’amaxo, paraula grega que significa ‘carruatge’), i és la por irracional a conduir. Tot i que el terme no els soni, afecta moltes més persones de les que puguem imaginar. Les xifres són altíssimes: segons la Fundació CEA, el 28% dels conductors d’Espanya la pateixen. La Fundació Mapfre l’eleva i parla d’una afectació del 33% de les persones amb carnet de conduir. És a dir, aproximadament un terç de les persones que condueixen al nostre país tenen por de posar-se al volant.

Un problema, a més, que afecta més les dones que els homes. Segons aquests mateixos estudis, el percentatge de dones dins del grup de persones que pateix amaxofòbia és predominant. La Fundació Mapfre el situa entorn del 64% i la Fundació CEA puja fins al 75%, i són les dones més grans de 40 anys el grup majoritari.

Els homes s’ho callen

Les xifres, no obstant, podrien tenir certa trampa. Els homes, sovint, la pateixen però no la confessen, així l’hi explica a aquest diari la psicòloga Cristina Agud, una de les persones que més sap d’amaxofòbia en aquest país. Ha treballat durant 15 anys en l’atenció especialitzada a víctimes d’accidents de trànsit i als seus familiars, i assenyala que «hi ha estudis contradictoris respecte a la prevalença en dones i homes. Tot i que a priori alguns estudis apunten que les dones són les més afectades per aquesta por, estereotips socials relacionats amb el gènere o la vergonya que representa en homes admetre aquesta por».

Un punt que confirmen des de la DGT: «Als homes els costa més reconèixer que tenen problemes d’ansietat o por de conduir després d’un accident de trànsit. Les dones, per la seva banda, mostren més nivell de preocupació en la conducció que els homes i això els condueix a sentir ansietat en la conducció o por de conduir».

L’edat, no obstant, és un altre dels factors fonamentals per entendre aquesta fòbia. A mesura que envellim, aquesta por es va apoderant de nosaltres: «És important representar els diferents rangs d’edat, a l’hora de generar una estadística, ja que per exemple, els homes més grans de 60 anys se senten més vulnerables al volant que les dones joves o de mitjana edat», resumeix Agud.

La por ens protegeix

Segons la psicòloga, l’amaxofòbia es manifesta abans fins i tot de pujar al cotxe. «Vam trobar símptomes de quatre tipus: fisiològics, com sudoració extrema, tics o entumiment de les extremitats; cognitius, com pensaments catastròfics o dificultats de concentració ;emocionals, com por, impaciència o confusió, i conductuals, com agressivitat o abús de substàncies».

Agud explica el funcionament fisiològic de l’amaxofòbia: «Quan estem al volant s’activa el nostre sistema límbic, que és el responsable de les nostres emocions. Dins d’aquesta part del nostre cervell, l’amígdala, és com una espècie de detector de fum que ens adverteix del foc. Ens crida: «¡Compte, que conduir és perillós, pot passar un desastre!» Ens activa la por per així evitar que ens exposem a la situació que ens pot posar en perill. La funció de la por és protegir-nos».

¿On s’origina aquesta por? Segons la Fundació Mapfre, «s’instal·la per dues vies. La primera és la de persones que el que pateixen és un estrès posttraumàtic. És a dir, que han tingut un accident, l’han presenciat, o algú de la seva família o una persona molt pròxima n’ha tingut un de greu, fins i tot amb mort. La segona rau en persones que tenen la fòbia pels seus trets específics de personalitat, la manera d’afrontar l’estrès i de resoldre els conflictes».

Pors apreses

Segons apunten des de la Fundació Mapfre, els seus estudis revelen que hi ha un tret comú en totes les persones que ho pateixen. «Un patró de conducta de por après en aquesta família, des de petits. És a dir, en tots els casos, els pares o els germans, encara que generalment les mares, són o han sigut persones porugues i amb fòbies diverses. Amb missatges de cura, risc, perill, etc. amb un llindar de preocupació i d’anticipació de futur en negatiu».

Agud va més enllà i assenyala que l’amaxofòbia pot produir-se en el context del vehicle sense tenir res a veure amb experiències relacionades amb la conducció: «Pot iniciar-se després d’una experiència traumàtica, com haver patit un atracament al volant o haver tingut una avaria en un lloc inhòspit sense possibilitat d’ajuda». O fins i tot, que sigui una fòbia ‘en concurs’ amb una altra ja establerta prèviament.

«De vegades parteix d’un altre trastorn. Per exemple, en l’agorafòbia la por pot tenir a veure amb la possibilitat de tenir un atac de pànic i no poder sortir del cotxe; per exemple, circulant en autopista. O en el trastorn obsessiu compulsiu, la por pot aparèixer davant la possibilitat d’atropellar algú sense voler, cosa que pot portar a tornar a fer el recorregut de tornada per confirmar-ho i després a refer el camí confirmatori, i així indefinidament», li explica a EL PERIÓDICO.

Hi ha cura

¿Hi ha cura per a aquesta fòbia? Els professionals de la conducció han dissenyat teràpies de xoc per combatre-les. La Fundació CEA, autora d’un dels estudis més detallats del problema, ofereix teràpies dirigides a víctimes d’accidents de trànsit i persones que pateixen amaxofòbia derivat d’altres raons, que pateixen símptomes relacionats amb la por de conduir. Consisteixen en una teràpia grupal i terapèutica per afrontar la por de conduir. Es combina la psicoeducació teòrica amb una sessió psicoeducativa pràctica». Aquestes teràpies són gratuïtes.

Algunes autoescoles també l’apliquen. És el cas de la cadena andalusa Torcal, que compta amb un programa específic, desenvolupat per un equip de psicòlegs, per a les persones afligides d’aquesta por: «És un programa estructurat en cinc sessions, on alternem les sessions individuals en sala amb exposició en vehicle de doble comandament que garanteixi la seguretat al volant».

El curs compta amb cinc sessions: «Una primera entrevista inicial amb un psicòleg de l’equip que tindrà com a finalitat analitzar les diferents estratègies posades en pràctica per l’alumnat. Serà la base per a l’aplicació posterior de la tècnica de desensibilització sistemàtica de Joseph Wolpe durant les sessions d’exposició al vehicle». Després d’aquesta primera part teòrica, venen «quatre sessions d’exposició al vehicle on se circula de forma progressiva en les diferents situacions de trànsit assenyalades com a objectius a superar. L’estratègia s’orienta cap a la reducció progressiva de l’ansietat en situacions de trànsit que generen por intensa. L’últim pas consisteix a generalitzar les respostes normalitzades d’autocontrol en la conducció a les diferents situacions de trànsit».

Anècdotes

Notícies relacionades

La creació d'un ronyó híbrid d'humà i porc obre un nou horitzó per als trasplantaments

Catalunya crea un ‘hub’ per construir edificis amb la fusta obtinguda després de la gestió forestal

L’amaxofòbia es cura. En ocasions, sense teràpia. De vegades, les circumstàncies obliguen i la persona se sotmet a la seva pròpia teràpia de xoc. Cristina Agud esmenta algunes anècdotes que ha trobat durant la seva carrera, «com la d’un pastor amb amaxofòbia que va recórrer més de 500 km perquè una vaca donés a llum en una altra comunitat autònoma per un motiu sentimental. Volia que el vedell naixés en una província concreta i va haver de conduir aquest trajecte». O la d’«una dona va superar l’amaxofòbia portant les cendres de la seva mare morta al seu lloc d’origen de difícil accés».

D’aquí, a l’infinit: la psicòloga conclou esmentant el cas d’una persona que tenia amaxofòbia «i finalment va acabar complint el seu somni de conduir un cotxe de Fórmula 1. O el d’una altra persona que va superar la seva por només perquè sempre li van dir que no podria, i això va desenvolupar molts altres èxits en cadena. Dona’m un per què i et donaré un com».