Jean-Pierre i Luc Dardenne: «La classe treballadora pateix la síndrome d’Estocolm»

¿Per què són la maternitat i la infància assumptes tan recurrents en el seu cine?

LD: Són conceptes que solen anar de la mà, ¿no és així? En tot cas, és cert que a les nostres pel·lícules hem parlat molt de la infància, però aquesta és la primera que centrem en el món dels nadons.

JPD: En part, acostumem a contemplar la realitat a través dels ulls dels nens perquè ells són els més febles de la societat, els més exclosos i explotats. I el patiment d’un nen és intolerable es miri com es miri, aquesta veritat no admet matisos ni diferències ideològiques.

¿En què s’inspiren el grapat d’històries que componen ‘Recién nacidas’?

JPD: La nostra intenció inicial va ser explicar una única història centrada en una mare adolescent que no sent res pel seu nadó. No obstant això, al visitar diverses llars d’acollida per a noies en aquesta situació amb la finalitat de documentar-nos, els nostres ulls es van obrir tant a sentiments com la solitud, la desesperació i el desvaliment com a actituds de sororitat, col·laboració i suport mutu. Ens vam adonar que aquests refugis ens estaven demanant que expliquéssim la seva realitat.

És una de les seves pel·lícules més lluminoses i optimistes...

LD: Sí. Planteja situacions de pobresa, d’abandonament, d’addicció i d’abusos, però manté un to esperançador. Des del principi vam voler assegurar-nos que cada personatge fos capaç de trobar un camí a través del qual millorar les seves condicions de vida.

JPD: I ens va semblar necessari parar atenció a la inestimable ajuda que aquestes joves reben dels professionals que treballen en aquests centres d’acollida, i que els ofereixen un recolzament no només logístic, sinó també psicològic i emocional. Les instrueixen sobre com banyar el nadó, com vestir-lo, com donar-li el pit, com calmar-lo quan plora o sent dolor i com mantenir-se forts mentre fan tot això. Literalment, les ensenyen a ser mares.

¿Pot entendre’s el retrat que ‘Recién nacidas’ fa d’aquests centres com una reivindicació d’un tipus d’assistència social que està cada vegada més amenaçada a tot el món?

LD: A dir veritat, aquesta no va ser la nostra intenció primordial al fer la pel·lícula. El nostre cine sempre parteix de la voluntat d’acostar-nos a perfils de personatges que solen ser ignorats per la societat i fer justícia a la seva existència. Tot i que, per descomptat, fer això inevitablement comporta una presa de postura política.

JPD: És obvi que la pel·lícula reflecteix la nostra opinió sobre el progressiu desmantellament a tot arreu del sistema d’ajudes i serveis públics. Una societat no pot considerar-se com a tal si no garanteix l’accés de la gent a la sanitat i l’educació, i si en lloc de treballar pel bé comú es manté al servei del sistema capitalista.

¿Per què creuen que, en línies generals, la destrucció de l’Estat del benestar s’està assumint amb tanta naturalitat?

JPD: La classe treballadora pateix la síndrome d’Estocolm. Necessiten la protecció de l’Estat, però estan disposats a anar en contra dels seus propis interessos per afavorir els d’aquells que advoquen per eliminar l’Estat. I, per desenraonat que sembli, té una explicació. Després de tot, qui ara encapçala el sentiment de rebel·lió contra l’elit que sempre va definir el moviment obrer és l’extrema dreta. I per no apel·la a la solidaritat, sinó a l’odi.

LD: La classe treballadora se sent enganyada i menyspreada pels líders polítics que els van prometre el progrés, i han trobat en l’odi una manera de protestar contra això. Sobre el paper, aquest tipus de discursos basats en la intolerància i la mentida no haurien de tenir cabuda en les societats modernes i suposadament democràtiques, però el seu triomf no sorgeix del no-res.

Notícies relacionades

L’Editorial de Cristina Villanueva: Celebrem la vida

Mor Quimet Pairó, el maître que servia Dalí i Josep Pla al celler de ca la Teta de Figueres

Per la seva manera de contemplar els marginats de la societat, vostès es compten entre els cineastes més influents de les últimes tres dècades però, ¿quines dirien que van ser les fonts d’inspiració del seu mètode?

LD: Quan érem nens, el nostre pare pertanyia a un moviment social cristià i a través d’ell ajudava els pobres del nostre poble i de localitats properes, i la meva mare també era una dona extremament generosa. Recordo que, a l’hora de dinar, a la taula sempre hi havia lloc per a qualsevol veí que tingués fam, i en més d’una ocasió acollim durant dies nens del barri procedents de famílies necessitades. La nostra manera de contemplar el món és conseqüència directa de l’educació que rebem.