André Rieu, tres hores de felicitat al Palau Sant Jordi

Això de Rieu resultarà rematadament convencional als ulls de la crítica clàssica, i mancada d’aura ‘cool’ per als analistes pop, però no sembla que en derivin terribles conseqüències per a la seva carrera ni per al seu art de la seducció en gran. Hi havia la seva dringadissa parada completa al Sant Jordi, amb la seva seixantena de músics i vocalistes (de tretze nacionalitats) i el seu ànim d’esquivar els codis de l’ortodòxia clàssica. Rieu no deixa de ser un rebel que es burla de l’elitisme i converteix un repertori daurat, ben construït i ric en cops d’efecte, en un espectacle que connecta amb un públic transversal a través de l’emotivitat i l’alegria de viure. I transmetent-te la sensació d’estar compartint un moment especial: el Sant Jordi com a «centre de l’univers», va observar.

De Nàpols a Berlín

Notícies relacionades

Lliçons estètiques

Patricia Evangelista , periodista: "Duterte no va mentir: va dir que mataria els seus ciutadans i ho va fer"

A partir d’aquí, cal fer notar l’extrem dinamisme del concert des de la mateixa entrada en escena dels músics, creuant la platea, al so de la fanfàrria de ‘Seventy-six Trombons’, dirigint-se després a la cançó napolitana ‘Maria Mari’ o a l’ària ‘Nesun dorma’ de la mà dels tenors. D’allà, a les sopranos, amb faldilles de fantasia, invocant Bette Midler a ‘The rose’, en un no parar de canvis i tonalitats que es va carregar números d’agitació assegurada (la ‘Dansa del sabre’ o la tradicional jueva ‘Hava nagila’) i que va incloure incursions en territoris més sentits: aquí cal destacar la ‘Irgendwo auf der welt’ (del musical alemany ‘Un somni ros’, de 1932), cançó «sobre la recerca de la felicitat» en la qual es van lluir les veus ‘retro’ dels Berlin Comedian Harmonists.

Astuta selecció de repertori i escenes per als annals del Sant Jordi: pista i grades entregades al ball en parella amb ‘El Danubi blau’, guiats pel dolç violí. I en el tram final, buscant el ‘crescendo’, la joiosa ‘Marxa Radetzsky’, amb pluja de globus sobre el públic, i el gag de comptar amb Antonio Romero i Rafael Ruiz, Los del Río, per a una versió de la ‘Macarena’ que va donar a entendre que, al cap i a la fi, potser no hem d’aixecar tantes fronteres mentals entre les fites populars d’ahir i les d’avui.