"¿La plata europea? Continuo sent el mateix pringat"

Abans d’una competició important, Paul McGrath (Gavà, 2002) veu un documental en què Jefferson Pérez, un dels millors marxadors de la història, va narrant tot allò que li va passar pel cap durant la carrera en què es va convertir en el primer equatorià a aconseguir una medalla olímpica, or en els Jocs d’Atlanta de 1996. McGrath, de pare escocès i mare espanyola, va a la recerca de la glòria olímpica, i res de futura promesa: campió nacional, plata europea i olímpic a París als 23 anys.

Aquest diumenge (16.00 hores), malgrat una microruptura en l’isquiotibial, fa unes setmanes a Sierra Nevada que l’ha mantingut en dubte, l’atleta català competirà en els 20 km de l’Europeu de marxa per equips a Podebrady (República Txeca), va liderar la selecció espanyola juntament amb María Pérez (35 km) i Miguel Ángel López (35 km). Un total de 22 atletes que buscaran repetir o acostar-se a l’èxit de la delegació a la Copa d’Europa de 2022.

I aquest no és un cicle olímpic qualsevol per a la marxa atlètica. El Comitè Olímpic Internacional (COI), que ja va eliminar el 50 km marxa, ha suprimit per als Jocs Olímpics de Los Angeles 2028 la marató de relleu mixt que va consagrar María Pérez i Álvaro Martín. Sense donar explicacions als atletes, a Los Angeles hi haurà una mitja marató femenina i una de masculina. En els Jocs de Brisbane 2032, qui sap. "Som titelles, no sé si podem fer res. En un món enfocat que tot sigui viral, una prova com la marxa no li fa el pes", lamenta McGrath, resignat, que tampoc entén que encara siguin els jutges i no la tecnologia la que castigui si marxa bé o malament.

Una especialitat global

Això sí, McGrath posa en valor el global que és l’especialitat: "Els Jocs Olímpics són globals i inclusius i en marxa tenim medallistes d’Oceania, Àfrica, Sud-amèrica, Europa i Àsia. No hi ha cap altra prova en què passi això", diu.

La marxa és la disciplina més premiada de l’atletisme espanyol: un total de 51 metalls internacionals i set medalles olímpiques des de la plata olímpica de Jordi Llopart a Moscou 1980. "Els millors entrenadors sempre han sigut espanyols. I si tens espanyols sempre hi haurà atletes", afirma McGrath, que els anomena a tots d’una tirada: "Josep Marín i Llopart van ser els pioners, tots hem mamat d’ells dos. Valentí Massana, Chuso Bragado, Juanma Muñoz, Juan Manuel Molina, Miguel Ángel López, Álvaro Martín, María Pérez...", recita de memòria.

Els pares de McGrath, professors, es van conèixer a Escòcia. La seva mare se n’hi va anar a treballar i va conèixer el seu pare, escocès i boig pel Celtic, que per amor va acabar venint a viure a Barcelona. Paul somiava ser futbolista, però els seus pares es van estimar més que fes atletisme juntament amb les seves germanes petites. Un nen molt competitiu que aviat se’n adonar que tenia molta traça per córrer; ja pensava llavors a aconseguir guanyar medalles, compte des de les grades de la pista d’atletisme de Cornellà, on l’entrena Alejandro Aragoneses. Un cinquè lloc sense gairebé haver entrenat la disciplina el va animar a fer marxa i començar a guanyar el va enganxar a aquesta dura disciplina, que obliga a tenir sempre un peu a terra i el genoll recte.

Després de guanyar els campionats d’Europa sub 20 i sub 23 i un bronze mundial sub 20 de 10.000 metres, el 2024 es va confirmar entre l’elit. Va rebaixar en gairebé tres minuts la seva marca en els 20 km per guanyar el campionat nacional absolut a Saragossa i aconseguir el bitllet a París (1.17.56 h) i va aconseguir la plata en l’Europeu de Roma, la seva primera gran competició. ¿M’ha canviat la vida la plata europea? No, ni des del punt econòmic ni a personal. Continuo sent el mateix pringat que abans", resol, satisfet amb el reconeixement i la il·lusió dels seus. Les medalles i ser olímpic sí que li permeten tenir cobertes les concentracions en altura; també els seus professors són més comprensius (estudia Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra).

El poder de la ment

Notícies relacionades

L’Alcaraz més "intel·ligent" se cita amb Sinner en la final de Roma

Fantàstica victòria d’Ayuso al Giro

McGrath, que sol acumular entre 120 i 140 quilòmetres setmanals, molt de càrdio suau per Gavà, la platja i el Llobregat, parla de la duresa mental que vol la marxa i del dimoni que apareix amb la fatiga. "A partir dels 12-15 quilòmetres ja és una agonia i comença a aparèixer el dimoni, els pensaments intrusius que et diuen que et retiris. Els quilòmetres o la preparació per a uns Jocs Olímpics és semblant entre atletes. L’entrenament mental és el que costa més d’entrenar i allà hi ha la diferència. Quant ho vols, quant estàs disposat a sacrificar-te i a patir en la competició", explica.

Les marques ja el situen entre els millors. Però encara hi ha "un esglaó", diu. "Recordo entrenar amb Álvaro Martín setmanes abans de París i em superava, jo donant-ho tot. Sé que puc millorar molt més i agafar més experiència", assenyala. En l’horitzó, mundials i europeus. Això sí, la gran cita és Los Angeles 28. "Allà és on vull ser entre els millors", apunta. Fins aleshores, continuar entrenant, domesticant el dimoni i lluitant per campionats internacionals amb la incertesa de no saber què en serà, de la marxa després d’aquest cicle olímpic.