Andreu Buenafuente: «A hores d’ara ja no em preocupa aixecar polseguera»

En els seus més de 30 anys de carrera a la televisió, Andreu Buenafuente (Reus, Tarragona, 1965) ha passat per unes quantes cadenes. Una de les que li faltava, La 1 de TVE, l’acaba d’esborrar ja de la llista de coses pendents després de l’estrena fa una setmana de ‘Futuro imperfecto’ en el ‘prime time’ dels dijous, el programa en què treu punta de l’actualitat amb la seva característica ironia.

En el primer programa va començar ja amb una declaració d’intencions. Va dir que no havia rebut cap ingerència de ningú, ni del Govern, ironitzant sobretot el que es va dir amb el fitxatge de Broncano per TVE.

En els temps actuals la sospita i el prejudici està a flor de pell, així que vaig pensar que seria millor explicar ja al principi que seria un programa en què farem la crònica del món des de la comèdia i tocarem molts temes, de societat, de política, però lliure d’ingerències.

¿No hi ha línies vermelles?

No. El que busco és reflectir una certa maduresa audiovisual gairebé de país, cosa que és molt ambiciosa. En altres països més o menys civilitzats la gent fa programes i la comèdia està al marge d’aquestes coses. Així que vaig pensar: farem un pas aquí, amb un programa en què es parla de tot i no hi ha problema. El que sí que té és un criteri editorial, que és el que li dones tu. Al final funcionem com un setmanari. Hi ha un equip de vuit guionistes, i jo mateix, i cada setmana posem el món a sobre de la taula, diem això sí i això no. La línia vermella és el nostre criteri.

¿Però creu que tractant temes polítics pot aixecar polseguera?

A hores d’ara portant tants anys, i ho dic sense cap tipus de vanitat, ja no em preocupa gaire. Em preocupa que el programa quedi bé. Saps que pot arribar la repercussió, i això és bo perquè si repercuteix és que transcendeix. També veig l’origen de les queixes, els interlocutors que volen aconseguir la seva quota d’atenció, i aquesta no és la meva guerra.

Algú li ha deixat de parlar per alguna broma que ha fet en un programa?

No. Tampoc soc un perfil de còmic àcid, agre, incòmode. Quan faig actualitat toco una mica els nassos i hi ha gent que es pot molestar, però normalment el balanç és de respecte i d’una repercussió bastant serena. Una cosa que he detectat que molesta és quan parles de gent que està condemnada o imputada per delictes fiscals. Em sorprèn, i penso: doncs més m’enfado jo com a contribuent, que pago els meus impostos.

¿Per què ha tardat tant a fer un programa a TVE?

Em faltava aquesta i el grup Mediaset. Mira, va com va. Després de tants anys, poder fer una proposta de tele d’autor és un privilegi, perquè no és tan fàcil. Jo veig com va el consum i les grans teles no estan per això. En canvi les públiques són una bona pista d’aterratge, perquè és on té cabuda l’autoria, la tele una mica diferencial i arriscada. Va quadrar aquesta opció a TVE i els vaig dir, com l’artesà que té un producte: Jo faig això. ¿Us agrada?

Malgrat portar 40 anys en ràdio i televisió, ¿encara sent el cuc al sortir al teatre davant 700 persones, com fa a ‘Futuro imperfecto’?

Sí, però és un cuc de nervis barrejat amb emoció. Més que un nerviosisme que bloqueja, és del que et dispara. Aquí, quan surto, la gent es posa dreta i fa una mica de vergonya. També estic en una etapa en què crec que tot el que faci ha de tenir un sentit, perquè podria parar, fer ràdio i estar fora del focus. Aquest projecte m’ho vaig plantejar molt i vaig pensar, sense que soni messiànic: Per què no poses tota la teva experiència en un projecte que faci una aportació maca a la societat des de la comèdia? Jo no vull canviar res, tampoc podria. Però és que el món està fet una merda, amb la polarització i el baix nivell dels líders mundials. Em quedaré a casa fent ràdio? Millor aportar el que sàpigues. És maco i emocionant sortir amb llibertat a fer comèdia tocant unes quantes llagues. Perquè en la meva trajectòria he fet moltes coses, algunes més o menys alimentàries i que, quan les he acabat, he pensat: Per què ho vaig fer?

¿Li ha passat moltes vegades?

Molt poques, però alguna. Hi ha un tram de la crisi del 2011-2012 molt dur, en què vam patir tots. Jo havia de fer tele, estava molt mal pagada, els mitjans van baixar en picat, va caure el 50% de la facturació en publicitat... Fins i tot vaig fer un programa sense cobrar

¿Quin?

A ‘En el aire’ no cobrava com a presentador. Teníem tan poc pressupost, amb tots els companys remant, que com ja cobrava molt poc de la productora vaig dir que no ho faria com a presentador. Al cap d’uns mesos ja vaig tornar a demanar que em posessin un sou, per una qüestió psicològica. Va ser un moment molt sacrificat de tele en directe, a les dotze de la nit o la una, però vaig aprendre molt del valor de l’equip, de l’esforç.

¿Enterrar la seva faceta empresarial el va fer dormir millor?

Molt. La productora va passar per moments de tot tipus, era una muntanya russa. Quan ens vam començar a recuperar i vam fitxar per Movistar, amb un bon contracte, vaig dir que seria el moment d’associar-nos amb una gran empresa i continuar treballant. Volia buscar una tranquil·litat, perquè aquesta cosa bipolar d’empresari i artista no sé com la vaig poder fer. Era escoltar en un despatx que els bancs ens matarien i després obrir la porta i tenir 500 persones de públic a qui calia fer riure. I una cosa curiosa: quan vam firmar amb Mediapro, a les dues setmanes, esclata la pandèmia, i ve una altra crisi. Em va confirmar com d’irregular és aquest negoci. Va ser molt dur, perquè era meravellosament dramàtic fer un programa amb la gent tancada a casa, però ens va permetre guanyar el Premi Nacional de Televisió.

En el primer programa de ‘Futuro imperfecto’ va tenir la seva mare entre el públic. No és la primera vegada. ¿Li dona sort?

No, però em feia il·lusió. Té 89 anys. Les mares dels artistes veuen molta tele i de vegades perden neutralitat, però la meva si no li agrada alguna cosa m’ho diu. I l’altre dia em va dir: M’agrades perquè em sorprens. M’aferro a això, perquè la sorpresa és un actiu fonamental de l’entreteniment i de la comèdia.

A vostè sí que el va sorprendre Sílvia Abril, la seva dona, en el primer programa, sortint disfressada de Melody.

Jo no ho sabia! Juguem amb la sorpresa, també amagant informació, és una marca de la casa. Ella m’enviava missatges dient-me que estava en un rodatge, fotos... Després de tants anys crec que és maco mantenir aquest joc. Molts dirien: a mi dona’m una cosa previsible, que pugui controlar, però a mi em va el rock and roll.

¿Creu que li ha anat bé aquesta barreja xarnega, del seny català i l’alegria andalusa?

No ho sabré mai, perquè el misteri d’un caràcter és indesxifrable. Però ho romantitzo i vull pensar que la barreja és meravellosa. Jo m’he criat viatjant a Andalusia, amb ties i àvies, i he vist festa, i després una altra festa més envernissada pel caràcter català. Sempre he volgut pensar que soc un català contingut, però que després surt una festa que ni jo mateix sé que tinc, i és maco. Sobretot, és orgull i dignitat per una generació de gent que va venir tocadíssima de la guerra civil i va ajudar a construir aquest país.

¿Com és compartir cadena amb Belén Esteban?

Jo no l’he fitxat, és una cosa de la direcció de TVE, i he decidit que no he de parlar d’aquest tema perquè arriba un moment en què la meva opinió només col·labora a la confusió. És un tipus de televisió que jo no consumeixo habitualment, però per respecte a la gent que està per sobre i que ja deuen tenir bastants enrenous, prefereixo parlar del meu programa.

Notícies relacionades

TV3 renova les cares dels seus 'Telenotícies', amb la baixa de Ramon Pellicer

Frank, tanqui al sortir

CCOO de RTVE a Catalunya va criticar el seu programa perquè s’havia externalitzat la producció.

Els sindicats fan la seva feina i cal respectar la seva opinió. Però jo crec que la tele pública també ha de treballar amb la indústria. És un tema pendent de regularitzar, que les estructures de les grans empreses públiques puguin continuar subsistint, però han de poder col·laborar, perquè el talent i la creativitat també són fora. És un tema delicat i no vull ferir ningú, entenc que cadascú defensa el seu lloc de treball, però una tele rica és la que interactua amb la indústria audiovisual.