‘La Víctor C.’: brillant homenatge a Caterina Albert al TNC

Si el propòsit de ‘La Víctor C’. és que l’espectador surti de la Sala Gran del TNC amb ganes de llegir, o rellegir, els llibres de Víctor Català, l’objectiu està més que complert. Perquè l’obra amb què Carme Portaceli ha iniciat la seva etapa al capdavant del gran teatre públic català és un buscat homenatge a la figura, i sobretot a la seva creació literària, de Caterina Albert i Paradís (1869-1966). L’escriptora de l’Escala que es va ocultar sota un pseudònim masculí, Víctor Català, per evitar els escàndols i prejudicis propis de la seva època. L’autora de ‘Solitud’, un llibre clàssic de lectura per als estudiants de batxillerat.

Vida i obra es mesclen de manera adequada en un estilitzat muntatge a partir de l’escenografia sempre impactant de Paco Azorín, un clàssic de Portaceli. Juga, a més, amb projeccions metafòriques i oníriques en un espai que domina gairebé sempre el llit on l’escriptora va decidir passar l’última dècada de la seva vida. Sense motiu aparent ni, en principi, greu malaltia; senzillament perquè s’hi trobava a gust. Actitud que reflecteix l’esperit lliure que va marcar la vida d’una dona asfixiada per la intolerància del seu temps.

De Joan Maragall a Mario Cabré

Aquests principis insubornables, vitals i literaris, es recullen en l’excel·lent dramatúrgia, una més, d’Anna Maria Ricart, una altra col·laboradora habitual de la directora. L’adaptació es nodreix dels contes i relats de l’autora empordanesa. Són un plaer per la seva irresistible vena poètica, força narrativa i riquesa expressiva. Però no serien suficients per al joc teatral si no estiguessin acompanyades d’escenes que al·ludeixen a qüestions biogràfiques. Arrenquen amb l’enterrament de la protagonista, sota la vigilància d’un inspector franquista, i descriuen per exemple les relacions de la protagonista amb personalitats tan dispars com les de Joan Maragall i l’actor i torero Mario Cabré. Ricart és una garantia per a aquest treball tant exhaustiu en la documentació com artesanal en el teixit dramatúrgic.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La dinàmica direcció de Portaceli condueix amb pols una peça que podria sepultar l’espectador sota el torrent de l’escriptura de Víctor Català. No passa així per aquesta agilitat en la posada en escena, només una mica alentida en el conte de ‘L’Aleixeta’, i per la complicitat d’un repartiment molt compenetrat que lidera una gran Rosa Renom. Transmet sempre una personalitat tan particular i complexa com la de Caterina Albert. A més, en aquest sòlid elenc en el qual tots es multipliquen en diversos papers, tret de Renom, igual sobresurt la capacitat d’un veterà com Manel Sans com la d’Olga Onrubia, actriu poc habitual en grans escenaris.

Tot l’equip artístic, en definitiva, eleva un homenatge a Caterina Albert/Víctor Català de brillantor similar a la que va tenir al seu dia una altra adaptació no teatral com va resultar el ‘Coral romput’, de Joan Ollé. Si aquí són textos narratius, llavors van ser els versos d’un altre gran de les lletres catalanes, el poeta Vicent Andrés Estellés.