‘L’heure espagnole’, regal de fi de curs

Continuant amb la revisió del repertori orquestral de Maurice Ravel per part de la Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) –segons la proposta del seu titular, Ludovic Morlot–, el concert de clausura del curs oferia tres obres del músic francès, que va arrencar amb les breus Sites auriculaires per a dos pianos (1897), en un arranjament per a orquestra del 2024 de Kenneth Hesketh, una instrumentació plena d’inventiva i d’alt valor tímbric. Un any abans de l’obra anterior, Ernest Chausson estrenava el seu Poème per a violí i orquestra, Op. 25, una de les més conegudes d’aquest músic romàntic que es va deixar embriagar pel wagnerisme. Com a solista es va comptar amb el violinista suec Daniel Lozakovich, un acreditat mil·lennista nascut el 2001 que va mostrar un adequat vol líric en l’obra de Chausson i molt virtuosisme en aquesta intensa filigrana de Ravel que és Tzigane (1924), una metralladora de notes que en 10 minuts pot deixar esgotat l’intèrpret. Lozakovich va poder amb ella encantant el públic, que el va ovacionar i a qui va regalar una propina.

En la segona part del concert es va oferir un autèntic regal: el públic de l’OBC assistia com a testimoni a la gravació de l’òpera raveliana L’heure espagnole, petita joia en un acte estrenada el 1911, la qual va ser rebuda sense gaire entusiasme en la seva estrena parisenca. Molt poc programada, la seva riquesa rítmica i tímbrica va tenir en l’orquestra catalana una impulsiva defensora, amb un Morlot detallista i atent al fraseig dels cantants, que van proposar una semiescenificació, vestuari inclòs, però el moviment actoral va afectar la projecció de les veus al no cantar sempre de cara al públic.

El repartiment va estar encapçalat per la mezzosoprano Fleur Barron, una Concepción amb caràcter que va saber mostrar l’essència d’un personatge peculiarment sexualitzat amb una veu ideal per al rol. El tenor Nicky Spence va dibuixar el cornut rellotger Torquemada amb simpatia i mitjans, mentre que el poeta Gonzalve, un dels amants de Concepción, va estar defensat per Valentin Thill, un tenor que va ser repetidament fagocitat per una OBC d’onades explosives desmesurades. El Ramiro d’Alexandre Duhamel no va convèncer per la seva emissió fluctuant i sí que ho va fer Patrick Bolleire com l’altre amant, Don Íñigo, tot i que amb una projecció millorable.

Notícies relacionades

Lawrence Rees, historiador del nazisme: "És un miracle que existeixin democràcies"

Claus dels xous de París i Milà

‘Concert de clausura’

OBC L’Auditori. Barcelona, 13/6/2025