Tiberi trobadoresc: Enric Casasses reuneix en un volum tots els seus poemes llargs

Un volum de més de 500 pàgines, amb 15.000 versos que beuen de la tradició trobadoresca, amb unes flexibles cobertes de color vermell i un títol, ‘Soliloquis de nyigui-nyogui’, amb lletres que semblen ballar a la coberta, reuneix ara tots els poemes llargs, narratius i discursius, d’Enric Casasses (Barcelona, 1951), creats des de 1977 fins al 2020. El poeta, que poc abans del confinament, a finals de febrer del 2020, era reconegut amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ja avisava llavors: «Tot el que he de dir està en el que he escrit i publicat». Repassant-lo «m’he adonat de la feina que havia arribat a fer amb la sensació que no estava fent res», comentava fent broma aquest dimecres en la presentació del llibre, al costat de Jordi Cornudella, el seu editor a Edicions 62. 

L’heroïna a la Barcelona dels 80

El volum, dedicat al seu amic i antic editor Víctor Compta, és el més extens que ha publicat Casasses i inclou dos poemes inèdits. Un, l’últim, ‘A pes de braços’, escrit en plena pandèmia el 2020, només s’havia pogut escoltar en directe, recitat pel mateix bard i amb música d’Ilia Mayer al CCCB. L’altre, ‘Novel·la de referències’, no havia vist encara la llum en cap format. El va escriure el 1988 i estava destinat a ser el primer capítol d’una novel·la que va començar però que mai va acabar. Més recentment l’ha «rematat» amb dos brevíssims apèndixs. El cos central transcorre a Ciutat Vella, en una Barcelona amb immigrants, delinqüència, pobresa i drogues. «Als 80 l’heroïna era una plaga que afectava totes les capes de la societat. Aquest poema era el principi d’una història. Parla d’una situació fictícia al 100%, la primera vegada que m’he inventat personatges. Són un grup de gent fina, de classe alta, que estan prenent una copa de vi i unes ratlles de coca mentre veuen diapositives d’un fotògraf que ensenyen com afecta el cavall a Ciutat Vella», explica Casasses, que aclareix que no té intenció de fer cap «novel·la de veritat».

Cornudella destaca la capacitat del poeta d’«estirar els fils del pensament, de fer una poesia filosòfica, de poemes d’idees sobre com està fet el món». Són peces disposades en ordre cronològic segons van ser escrites i que parteixen d’un patró medieval, i que com ‘La cosa aquella’ i ‘Plaça Raspall’, afegeix, «expliquen històries arrelades en la vida immediata on reconeixem paisatges humans pels quals hem transitat o hem tingut a prop». 

Els diacrítics de Fabra

Notícies relacionades

SOS d’El Pumarejo al Razzmatazz

‘Germans de sang’ omple el Condal

«En el poema llarg –especifica Casasses– hi ha moments de tot. És diferent del poema curt, que cada un sembla una joia. Hi ha moments de brillantor i d’altres en els quals la llengua se t’emporta». Bastant disconforme amb «les convencions de l’ortografia» i «les normes que es decideixen canviar», ha decidit saltar-se-les i mantenir els accents diacrítics fent un «elogi de Pompeu Fabra, que amb quin gust, quina gràcia i quin sentit els va posar». «Només recordar aquell ‘os pelat’ i l’‘ós pelut’», recorda. 

Al pròleg i en l’últim poema, el del 2020, no hi apareix cap majúscula. «Fins que no s’acabi aquesta tanda de judicis i de repressió política només escriuré en minúscules», acaba, combatiu, el poeta català.