Crítica de ‘Jinetes de la justicia’: del dol a la venjança

Més enllà de la torrencial presència de Mads Mikkelsen, un d’aquests actors que ho devora tot en pantalla, ‘Jinetes de la justicia’ sap retorçar de manera indicible una història simple de venjança i fracturar constantment el drama, que n’hi ha, amb elements de comèdia negra, absurda i dislocada. El resultat és una saludable combinació en la qual el hieratisme tradicional dels relats nòrdics d’intriga barreja a la perfecció amb el sentit de l’humor que proporcionen els extravagants personatges que acompanyen Mikkelsen en el seu itinerari justicier. És una pel·lícula de venjança, cert, però al final, i després d’uns saludables girs de guió, qüestiona també aquesta variant genèrica que ha anat del cine feixista dels justiciers urbans a l’estudi de les violentes contradiccions de l’espècie humana.

Mikkelsen encarna al film un militar que s’ha de quedar més dies dels desitjats en un conflicte bèl·lic. En aquest lapse, la seva dona mor en un accident de metro en el qual també anava la seva filla. El militar torna a casa i intenta estar amb la filla adolescent, que no sap com tractar. Però l’aparició en escena d’un solitari i obsessiu expert en Matemàtiques, que va ser també present en l’accident, fa un tomb al que no havia de ser res més que un procés de dol. Segons el matemàtic, no va ser un accident sinó un atemptat. La pel·lícula es converteix en la no menys obsessiva recerca dels culpables. El grup que conformen el militar, el matemàtic i els desenraonats amics d’aquest, informàtics no menys extravagants, és qualsevol cosa menys el grup salvatge de Sam Peckinpah.