Estrena

Nou diluvi universal al Lliure amb ‘Arcas 2020’

  • El col·lectiu VVAA desembarca al teatre de Gràcia amb un audaç muntatge de ciència-ficció apocalíptica

Nou diluvi universal al Lliure amb ‘Arcas 2020’
2
Es llegeix en minuts
Marta Cervera
Marta Cervera

Periodista

ver +

El Lliure convida el públic a descobrir el diluvi universal amb una faula moderna on ja no queden humans, només animals estranys i persones híbrides que naveguen en una nau. Aquest és el punt de partida d’‘Arcas 2020’, el nou muntatge del premiat col·lectiu VVAA. Després de sorprendre amb peces com ‘Wohnwagen’ i ‘This is real love’, esperen plantejar noves preguntes a l’espectador sobre el món futur amb aquesta nova creació que el Lliure de Gràcia acull a partir d’aquest dimecres i fins al 13 de juny.

Proposta de ciència-ficció d’aires apocalíptics. Els problemes filosòfics i vitals dels habitants de la moderna arca en alguns aspectes no són tan diferents dels de la civilització actual. Els habitants de la nau busquen una terra on poder desenvolupar una societat diferent i creuen ser els últims supervivents del planeta. Però ¿ho són realment? ¿Estan sols a l’univers? L’obra parla de la necessitat d’escoltar-nos i entendre’ns. I no només entre nosaltres, també amb allò que ens envolta.

Unes 27 persones han col·laborat en aquest ambiciós projecte, el primer que realitzen amb posada en escena a la italiana, és a dir amb l’escenari tradicional frontal. Però, malgrat aquesta adaptació als paràmetres més convencionals del teatre, l’audaç escenografia intentarà projectar aquesta sensació envoltant de les seves anteriors obres. L’acció transcorre en una moderna arca de Noé en estat d’emergència, un barco on han sobreviscut al diluvi universal una sèrie d’espècies, si l’una estranya, l’altra encara més. Moltes criatures són híbrides, creades a partir d’encreuaments com el d’un colom i un corb, o d’una dona –l’última humana que va existir i que apareix a l’obra com un fantasma– i una alga. O Medúrskula K., un tipus de medusa que es reprodueix a partir de les seves pròpies cèl·lules. El singular vestuari de Vera Moles mereix un capítol a part.

Simbolisme

Notícies relacionades

«Cada personatge és simbòlic. S’expliquen a través de metàfores de la mateixa història que expliquem», expliquen Anna Serrano i Max Grosse Majenc, membres d’aquest potent col·lectiu format a Barcelona acostumat a treballar de manera col·laborativa, aportant tots idees i treballant junts des del primer moment de manera horitzontal, no jeràrquica. «Som sis directores, creadores, dramaturgues. Moltes veus que han de ser escoltades». Ells dos, juntament amb Clara Aguilar, Sofia Gallarate, Elena Martín Gimeno, Marc Salicrú i Laura Weissmahr, han impulsat aquest projecte amb ajuda del Lliure, al qual s’han afegit els actors Marc Salicrú (que a més d’actuar s’encarrega de l’escenografia), Sandra Pujol i Alba Sáez.

D’imaginació no en falta en aquest col·lectiu, que juga amb l’aigua a l’escenografia i també al vestíbul del teatre, on fins al dia 6 de juny hi haurà dues accions performatives –una a l’entrar a veure l’obra i una altra al sortir-ne– dissenyades per a l’ocasió a càrrec d’Agnes?, artista italià que es pregunta com habitar el fons marí. L’adaptació és clau en qualsevol procés d’evolució.