La llarga espera per incinerar el crític musical Oriol Llopis a Alacant

Si Llopis va viure sempre en el límit, també la seva mort va deambular per la corda fluixa. Va acabar amb la seva vida l’1 d’abril, en una pensió d’Alacant on es va traslladar just el dia abans que el país es confinés per estar amb la seva parella, María García Verdú, al seu dia de la banda punk Morticia y los Decrépitos. «Va venir amb una maleta plena de barrets, botes vaqueres, quatre texans i quatre camises».

Han hagut de passar 23 dies perquè el cos del periodista tingui una destinació definida. Al llarg d’aquest temps, el seu cadàver s’ha mantingut a la cambra frigorífica del tanatori de La Siempreviva. Un total de 1.800 euros, que la seva parella no tenia, impedien que s’incinerés. Però la mobilització dels seus amics a través de Facebook ha anat sumant aportacions des de nombrosos punts d’Espanya fins a aconseguir aquesta suma en tan sols dia i mig. I serà dilluns quan Oriol Llopis es converteixi en cendra. Tal com ell volia.

«Ell ja tenia decidit el seu final, el que no sabia és quan ho faria», assegura María García Verdú, la seva ‘vikinga’, amb el paper dels serveis funeraris en mà. «No ho volíem posar a Facebook però ha sigut l’única manera de trobar aquest suport; en principi eren 4.140 euros, però al tanatori m’ho van deixar en 1.800. Ara m’han dit que hauré de reconèixer el cadàver i se m’ha regirat tot».

Potser el títol de la seva biografia, ‘La magnitud del desastre’ –«jo crec que l’exemplar que tenia el va destruir»–, és el que millor defineix el final d’aquest crític musical, que s’havia desenganxat de l’heroïna feia temps i de la metadona durant la seva estada a Alacant, que fumava massa fins al punt d’haver-li detectat un càncer, del qual la seva parella va tenir notícies al trobar un paper amb els marcadors tumorals, però que tenia projectes per escriure i per fer un còmic «perquè dibuixava molt bé».

«Sempre havia dit que el seu final seria el suïcidi i així va ser». El que García no sabia era que l’1 d’abril, després de fer-li un regal, «un llum de lava, que sabia que m’encantaven», i de donar-li la seva jaqueta de cuir, en realitat s’estava acomiadant d’ella, de la qual es va enamorar «el 18 de maig del 2018», quan va pujar a l’escenari d’un pub d’El Campello  per cantar dos temes en un concert de Café Grecó. «Em va dir: a partir d’avui ja no hi serè, però no el vaig creure, m’ho havia dit tantes vegades...».

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

La seva manera de plasmar les seves crítiques va ser el que el va portar a convertir-se en una autoritat en el món del rock. «Era un escriptor tipus gonzo; ell no deia aquest baix és molt potent, la bateria perd el compàs... escrivia nu davant la màquina d’escriure i reflectia el que sentia quan escoltava aquest tema o aquest altre. Això va fer d’ell un crític musical únic perquè cap ho feia així».

El seu propi món interior, el càncer diagnosticat, la burocràcia per aconseguir la jubilació, «una cosa que ell considerava infranquejable, se li feia bola», van poder portar-li a aquest final. «La gent ha de recordar-lo com va ser en vida, un paio peculiar, divertit, molt ràpid en l’acudit, a treure la ironia, però un home turmentat, molt depressiu. Era molt especial».