Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

Imagino que en l’elecció d’Eduard Fernández com a Premio Nacional de Cinematografía corresponent a aquest any ha prevalgut no només l’impacte de les seves dues últimes interpretacions, a Marco i El 47, sinó també l’evolució d’una carrera plena d’èxits personals, triomfs col·lectius i un bon nombre de guardons.

Notícies relacionades

Arenas de Barcelona converteix la ciutat en una porta a mons inexplorats

Moren el director Rob Reiner i la seva dona, Michele Singer, apunyalats a casa seva, a Los Angeles

Fernández és, dels actors del cine espanyol contemporani, un dels que menys problemes té a l’hora d’enfrontar-se amb personatges històrics de calat molt diferent. A més d’Enric Marco Batlle, l’home que es va fer passar per supervivent dels camps d’extermini nazi, i de Manolo Vital, el conductor d’autobús convertit en agitador social de Torre Baró, en la filmografia de Fernández –gairebé un centenar de papers entre cine i televisió– apareixen personatges com el missioner català Pere Casaldàliga (Descalç sobre la terra vermella); l’agent secret del Govern espanyol Francisco Paesa (El hombre de las mil caras); el fundador de la Legió, Millán-Astray (Mientras dure la guerra) i el creador d’Open Arms, Òscar Camps (Mediterrani). I té llesta la sèrie sobre el cop d’Estat del 23F, Anatomía de un instante, en la qual encarna el líder del PCE, Santiago Carrillo. Parafrasejant el títol d’una d’aquestes pel·lícules, Fernández s’ha convertit en l’actor de les mil cares. Però no només s’ha maquillat i ha representat els gestos d’aquests personatges reals. Ha modelat éssers de ficció amb Cesc Gay, Mariano Barroso, Juan Cavestany, Mar Coll, Belén Funes –exercint de pare de la seva filla en la vida real, Greta, en La filla d’un lladre–, Pedro Almodóvar, Alejandro González Iñárritu i Agustí Villaronga.

En la cerimònia dels premis Gaudí del 2014, Fernández va ser l’únic que va contestar a una de les boutades d’Albert Serra, quan aquest va dir que tots els actors haurien de ser a Guantánamo. Fernández es va limitar a reivindicar un gran actor mort aquell mateix dia, Philip Seymour Hoffman.