De Ginebra a Soto del Real

Per frenar el presumpte tsunami ultradretà, Sánchez va anunciar una reforma de la justícia i una altra dels mitjans de comunicació per evitar el lawfare i silenciar els emissors de notícies falses.

El resultat ha sigut la imposició d’un Tribunal Constitucional afí, com van fer tots els governs en el passat, i el control ferri dels mitjans, tant públics com privats, com a mers agitprops de la seva continuïtat en el poder.

Pedro Sánchez és el nostre Frank Underwood, supervivent, tenaç i maquinador, però ara ja no controla el seu futur. Quan el president va saber els tripijocs d’Ábalos el va cessar i després va pactar-hi, per fer-lo diputat i donar-li aforament. A Extremadura, amb allò del seu germà, ha actuat de la mateixa manera.

En tots dos casos, l’objectiu era el mateix: dilatar els terminis judicials i guanyar temps en el poder, però amb Cerdán tot sembla haver anat massa de pressa.

Al cap per lligar d’Aldama s’hi afegeix ara Cerdán. L’actitud de Sánchez des del primer dia és un "qui dia passa, any empeny". Les nits que li queden dormint al matalàs que va comprar quan va desbancar Rajoy després d’una moció de censura, fonamentada en la corrupció del PP, seran d’insomni però ho haurà d’agrair als seus socis de Junts, ERC, PNB, Bildu, Sumar i Podem perquè, com va dir l’exdiputada d’ERC, Montse Bassa: "m’és ben igual la governabilitat d’Espanya".

Notícies relacionades

Crònica d’una presó incondicional

Sense telèfon, sense diners, sense llit fix

Però, en realitat, ¿amb qui estaran més bé que amb Sánchez, per més que estigui fins al capdamunt de corrupció?

Si les notícies sobre la podridura continuen sortint a la llum, el president no necessitarà contouring per simular preocupació.