‘Godzilla vs. King Kong’: Cinc claus d’un superèxit monstruós al rescat del cine

Molt s’ha parlat de la mort de les sales de cine aquest últim any i l’auge de l’‘streaming’ casolà. Però ‘Godzilla vs. King Kong’ ha demostrat que l’únic que feia falta era la pel·lícula adequada que captés l’atenció del públic perquè sortís de la comoditat de les seves llars i s’enfrontés de nou a l’experiència cinematogràfica en pantalla gran. I és que la pel·lícula d’Adam Wingard només es pot veure d’aquesta manera, perquè tota la seva parafernàlia visual està enfocada a l’espectacle en mida XXL d’acord amb els monstres que hi apareixen. 

Es tracta de la primera superproducció d’un director que sempre s’havia mogut en l’àmbit del cine independent (és un dels responsables d’encunyar el terme ‘mumblegore’), però en aquesta ocasió ha sabut integrar la tradició apocalíptica de les pel·lícules japoneses de Godzilla amb aquest ‘sense of wonder’ spilbergià en el qual la fantasia es converteix en un espectacle bonic. Per descomptat, uns efectes especials especialment aconseguits resulten fonamentals, però en aquesta ocasió s’utilitzen per crear paisatges del més imaginatius i ‘set-pièces’ d’acció realment impressionants (atenció a les que tenen lloc al medi aquàtic), plenes de sorpreses i enfrontaments titànics perfectament coreografiats en els quals més sempre és més en qüestions d’èpica. 

A Warner Bros i Legendary els ha costat assentar les bases del que van denominar el Monsterverse, una franquícia que s’encarregaria de reunir totes les súper espècies clàssiques i modernes i que recuperaria el gènere kaiju-eiga nipó en tota la seva esplendor a través de les seves criatures mítiques. 

L’experiment va començar amb dos ‘reboots’: el ‘Godzilla’ (2014) de Gareth Edwards i ‘Kong: L’illa Calavera’ (2017), de Jordan Vogt-Roberts. La seva següent operació va ser començar a barrejar els bitxos a Godzilla: El rey de los monstruos’ (2019) i enfrontar el llangardaix radioactiu a bona part dels espècimens nascuts a la Toho (productora japonesa responsable de la primigènia ‘Godzilla’, de 1954), és a dir, a Mothra (l’arna gegant), a Rodan (l’ocell prehistòric) i al drac de tres caps King Ghidorah. 

La primera pel·lícula, ‘Godzilla’ no va tenir la repercussió esperada, la segona, ‘Kong’, va ser considerada massa macarra (tot i que el seu esperit ‘pulp’ era deliciós) i la tercera es va convertir en un autèntic desastre. Per això, era necessari replantejar-se el Monsterverse seriosament perquè tingués sentit, dotar-lo d’entitat i contundència. I això és precisament el que fa Adam Wingard a ‘Godzilla vs. King Kong’ amb moltes dosis d’intel·ligència i talent a l’hora de manejar els codis del subgènere. Així, els monstres es converteixen en les estrelles de la funció i l’espectador estarà des del principi al màxim amb ells, com ha de ser.  

Des que va aparèixer el Monsterverse, la trobada entre Godzilla i King Kong era la més esperada i totes les pistes semblaven indicar que el xoc entre aquests dos mascles alfa es produiria tard o d’hora ja que, al cap i a la fi, el seu carisma individual es multiplica per mil si apareixen junts en el mateix pla. 

El seu primer assalt va tenir lloc el 1962 a ‘King Kong vs. Godzilla’, d’Ishiro Honda. Des d’aquell moment es va perpetuar la idea que King Kong era bo i Godzilla dolent, però cada criatura ha tingut la seva legió de fans de forma independent.

Per això, en aquesta ocasió, cada monstre té el seu propi equip: ‘team Godzilla’ i ‘team King Kong’. Però més enllà de fer-nos samarretes amb l’un o l’altre, no es tracta d’establir una rivalitat competitiva i per això no hi ha herois ni dolents, només instints de supervivència atàvics en un món massa hostil. 

Godzilla i King Kong són els reis del xou (quan desapareixen tot s’esllangueix) i monopolitzaran tota l’atenció a cop de força bruta, tant per separat, com junts. Els éssers humans es convertiran en meres comparses al seu voltant i els enfrontaments d’aquestes dues icones de la cultura popular estaran, per una vegada, a l’altura de les circumstàncies. 

L’estètica de la destrucció va unida de forma irremeiable a les dues criatures, sobretot a Godzilla. El Japó s’ha vist arrasat pel monstre en innombrables ocasions, trepitjat i reduït a cendres pel seu alè atòmic. Ja se sap que Ishiro Honda el va presentar com una metàfora sobre l’atac nuclear sofert el 1945. La radiació provocada per les bombes va provocar una anomalia en forma d’animal prehistòric ressuscitat de les entranyes de la terra disposat a arrasar amb tot, especialment amb la raça humana, símbol de la crueltat i de la guerra. 

A ‘Godzilla vs. King Kong’, la ciutat elegida per al clímax final és Hong Kong. Els seus gratacels seran ideals perquè el goril·la salti de l’un a l’altre i perquè Godzilla els converteixi en cendres després del seu pas. Al cap i a la fi, es tracta d’una pel·lícula de catàstrofes, així que tot val per generar destrossa, ja sigui alè nuclear, una destral gegant que es carrega d’energia o un engendrament mecànic. 

Des de l’inici del Monsterverse es va optar per compondre repartiments sòlids, amb bons actors i joves promeses. A ‘Godzilla’ es va reclutar Aaron Taylor-Johnson, Elizabeth Olsen i veterans de prestigi com Ken Watanabe, David Strathaim, Bryan Cranston i Juliette Binoche. 

A ‘Kong: L’illa calavera’, van aparèixer dos dels actors del moment, Tom Hiddleston i Brie Larson, als quals s’afegia la presència de Samuel L. Jackson. A ‘Godzilla: El rey de los monstruos’ es van incorporar els personatges de Kyle Chadler i Millie Bobby Brown, que ara es converteix en una de les màximes protagonistes, juntament amb Alexandre Skarsgård i Rebecca Hall, de ‘Godzilla vs. King Kong’. La protagonista de ‘Stranger Things’ ja és per si sola un bon reclam per a les noves generacions, tot i que qui de veritat brilla és la petita actriu sorda Kaylee Hottle, que a través del llenguatge de signes aconsegueix generar una entendridora amistat amb King Kong.