El misteri i labogeria de Slipknot

Ja està aquí el Barcelona Rock Fest, la cimera anual del heavy metal, el hard rock i estils semblants, amb una 9a edició que, de dijous a diumenge, desplega al parc de Can Zam (Santa Coloma de Gramenet) un cartell amb una quarantena de bandes. Atraccions com King Diamond, Lynyrd Skynyrd, Scorpions, Judas Priest, Savatage, Stryper i, en primer terme, obrint la desfilada (dijous), Slipknot, un grup que fa 16 anys que no actua a Barcelona.

Slipknot va impactar en l’esfera internacional amb els primers àlbums, cap al canvi de segle, amb una proposta de metal evolucionada i valent-se d’una imatge de pel·lícula de terror, amb màscares tremendistes. La barreja d’accents estilístics metalers constitueix l’ADN de la banda, explica el bateria, Eloy Casagrande. "No hi ha límits quan toques amb Slipknot: death metal, nu metal, thrash, i el paper de la percussió, i del dj i els samples... La identitat del grup és múltiple, i això em motiva", explica, des de Sao Paulo, aquest músic brasiler fitxat per Slipknot a principis de 2024.

Casagrande és un conegut de l’afició, ja que va ser titular de Sepultura durant més d’una dècada. Deixar aquest grup després de tant temps devia ser delicat, podem pensar. "No tant, perquè en aquell moment Sepultura estava a punt de dissoldre’s. No vaig ser jo qui va prendre aquesta decisió. Així que, quan em va arribar la proposta d’anar a una audició amb Slipknot, ho vaig veure clar", explica. Sepultura va acabar seguint endavant amb un nou bateria, però Casagrande ja estava content de tocar amb un grup que havia seguit des de la seva pubertat, quan gravava les seves pròpies versions de temes de Slipknot en demos que penjava a internet.

Respecte per la banda

De fet, ell creu que aquells vídeos van ser crucials perquè el fitxessin per suplir Jay Weinberg (que no és cap altre que el fill de Max Weinberg, d’E Street Band) quan aquest va decidir apostar per Infectious Grooves. "Van flipar amb la manera com tocava les cançons amb la bateria, amb tots els petits detalls. Van notar el respecte que sentia per la banda", assenyala. "Vaig tenir molta sort, perquè hi ha molt bons bateries i és estrany triar un noi de Sud-amèrica. Mai havia imaginat que seria membre d’un grup nord-americà". El seu bateria "número u" és Vinnie Colaiuta, i entre els seus preferits figuren des d’un pioner de la bossanova com Milton Banana fins als herois del rock fort, Bill Ward (Black Sabbath), Ian Paice (Deep Purple) i John Bonham (Led Zeppelin). En el seu enfocament dels tempos de Slipknot diu que es mou entre les consignes de "llibertat total" que li transmeten els seus companys i la seva devoció cap als registres originals. "Sento molt respecte pels anteriors bateries del grup".

Tocar amb Slipknot és "una bogeria", diu, perquè el directe és íntegrament orgànic, un detall que fa notar ara que s’assenyala algunes bandes de metal per utilitzar un excés de pistes precuinades. "A l’escenari anem al 100% i ho toquem tot en directe, sense bases pregravades, ni samples, ni metrònom", remarca Casagrande. "Avui, la majoria de les bandes toquen amb aquestes bases. Nosaltres sortim i toquem música real al 100%".

Aura intrigant

Notícies relacionades

Busca el teu estil en set passos

El MNAC comunica al jutjat la seva incapacitat per traslladar les obres

Fa 26 anys que Slipknot va publicar el seu primer àlbum, homònim, que ell va descobrir poc després quan encara era un nen (ara en té 34). Té molt present l’efecte que va tenir sobre ell i l’aura intrigant que va percebre sobre el grup i que al seu judici encara predomina. "Recordo que amb els meus amics ens preguntàvem qui hi havia darrere d’aquelles màscares: del bateria, del cantant...", recorda. "Hi havia un misteri darrere de la banda, i continua havent-ne. I als fans això els agrada".

Tocar amb una màscara no és gaire problema, tot i que "de vegades costa respirar". Les granotes de treball que porten són pitjors. "Jo suo molt i de vegades és incòmode", comenta Casagrande. "Però tocar amb Slipknot és això, una barreja de dolor i diversió. Allà a dalt no soc jo. És el misteri de la banda el que està en escena". Ell disfruta sobretot tocant la molt accelerada i abrasiva Spit it out, que consisteix en "un únic tempo amb estrofa i tornada, molt simple i poderosa". Sonarà previsiblement en el Rock Fest, on el grup oferirà "una barreja del repertori de 25è aniversari basat en el primer àlbum i en els grans èxits del grup".