Crítica d’‘El remitente misterioso’: menys armari i més lectura

Proust es posaria les mans al cap al veure l’enrenou que ha causat la publicació d’‘El remitente misterioso y otros relatos inéditos’ (Lumen). Per si no fossin prou els tòpics que redueixen ‘A la recerca del temps perdut’ –la magdalena, l’esnobisme, les frases apnèiques...–, ara s’ha presentat aquest volum com una prova que Proust va sortir de l’armari quan la seva homosexualitat, en realitat, ja era coneguda, tot i que és cert que es va cuidar bé de no reflectir-la a la seva novel·la. I s’entristiria també perquè Marcel Proust (1871-1922) va defensar –en contra del gran crític Sainte-Beuve– que l’obra d’un escriptor no s’ha de valorar a partir de la seva biografia, sinó defensar-se per si sola, ja que l’art no té res a veure amb la moral.

Notícies relacionades

Eduard Fernández, Premi Nacional de Cinematografía

El Taller de Músics va gestionar una denúncia interna per assetjament

I és per aprofundir en la seva obra –el primer a llegir–, que resulten interessants aquests inèdits. Els textos es van trobar en el fons de l’editor Bernard de Fallois, que va publicar els treballs pòstums de Proust, i van quedar oblidats menys un: ‘Records d’un capità’. Publicat en la premsa el 1952, s’hi relata en primera persona l’atracció que estableix el narrador per un altre home. En conjunt, els nou relats constitueixen, una espècie de diari íntim de Proust, en paraules de Luc Fraisse. L’editor del volum considera que hi ha altres motius, i no només la por d’escandalitzar, pels quals Proust no els va incloure al seu primer llibre ‘Els plaers i els dies’ (1896). I és que es tracta de temptejos en els quals el jove aspirant a escriptor busca la seva pròpia veu. Tots troben el seu ressò en algun passatge d’A la recerca del temps perdut i contenen la llavor que després florirà, juntament amb la maduresa personal i estilística de l’escriptor. Així, a ‘Records d’un capità’ assistim a l’escena de l’impuls creatiu que assalta el narrador nen quan, a la tornada d’un camí, contempla els campanars de Martinville (‘Per la part de Swann’). Proust experimenta amb els gèneres i intenta –sense aconseguir-ho– imprimir misteri a alguns dels relats inspirant-se en Poe. En general, tots tendeixen a explicitar les reflexions de l’autor, una visió de la vida i les relacions humanes que després encarnarà en una infinitat de personatges a la seva obra torrencial. També revelen un Proust que pren consciència de la seva sensibilitat particular que veu com un «do» que, si bé el fa patir, el capacitarà per observar la vida i escriure: «Serà com si enmig del bosc humà t’hagués tret la bena dels ulls».

A més, s’hi inclouen altres documents que permeten indagar encara més –si és possible– en els orígens d’A la recerca del temps perdut. Constaten, per exemple, que Proust va llegir el filòsof Joseph Baruzi, el treball del qual sobre Schopenhauer va marcar la seva concepció de la creació artística. D’altres revelen la data en què el conserge de Proust va anar a escoltar els crits dels venedors ambulants de París que després apareixen reproduïts a ‘La presonera’, una infinitat de detalls pintorescos, no obstant, que només cobren sentit després d’haver-se submergit en l’aventura proustiana.