‘The Paris Review’, la bíblia de l’entrevista literària

Hi va haver un temps en què els escriptors no eren notícia. No eren de cap manera interessants per a la premsa escrita, més enllà dels casos aïllats d’aquells convertits en personatges, com Ernest Hemingway o Norman Mailer –que a més d’aparèixer a les pàgines culturals sortia a les de successos perquè era molt aficionat a pegar a les seves dones–. Però tot això va canviar gràcies a una publicació en anglès que als anys 50 es va començar a publicar a París i dues dècades després es traslladaria a Nova York. La llegendària ‘The Paris Review’ va ser fundada a la capital francesa per un grup de crítics i escriptors nord-americans, tots ells molt joves, com Peter Matthiessen, Thomas H. Ginzburg, Harold L. ‘Doc’ Humes i sobre tot George Plimton, que la va dirigir fins que va morir el 2003.

Va córrer el rumor que la revista originalment va ser finançada per la CIA i alguna vinculació hi va haver, però el cert és que a més de descobrir alguns noms fonamentals de les lletres nord-americanes –un desconegut Philip Roth hi va publicar per primera vegada un dels seus contes–, avui és considerada la bíblia del periodisme cultural.

Notícies relacionades

"Urdangarin està fort com un roure", segons el seu advocat

Rozalén: "Soc una tia alegre, però m’emprenya el que és injust"

Per això és molt bona notícia que l’editorial Acantilado s’hagi atrevit a publicar en dos impressionants volums encofrats i gairebé 3.000 pàgines algunes de les entrevistes –la joia de la corona de la publicació– que van aparèixer allà com el senyal final de la consagració de grans escriptores i escriptors de la segona meitat del segle XX. La selecció, realitzada per Sandra Ollo, inclou 100 entrevistes en les quals s’ha colat un intrús com Billy Wilder, que brilla com mai en el seu enginy vitriòlic. L’heroïcitat editora d’Acantilado permet veure García Márquez donant lliçons de com s’hauria de fer una entrevista, Borges parlant i preguntant sobre el que li interessa a ell –i no tant a l’entrevistador–, William Faulkner en el que és un retrat perfecte del nord-americà o la gran Isak Dinesen dir: «Mai he pogut escriure quan era feliç». En els noms locals s’ha colat Javier Marías, en una entrevista publicada el 2006, però no ha arribat a temps la recent a Enrique Vila-Matas de la tardor passada.

‘The Paris Review’, una cita inexcusable per als bons lectors.